dimarts, 30 de juny de 2009

Fotos Trobada Calella de Palafrugell 2009

El company Roger de la Gamba ha penjat a la xarxa un bon reportatge fotogràfic de la Trobada de Calella de Palafrugell d'enguany.
Cliqueu a l'enllaç: Fotos Roger

diumenge, 28 de juny de 2009

Els sardinals catalans rumb a Menorca

video

Una delegació de sardinals catalans han sortit aquest migdia de Calella de Palafrugell en direcció a Fornells (Menorca). Les barques Santa Espina, Sant Elm, Nôtre Dame de la Consolation i l'Esperance - les dues darreres de la Catalunya Nord - han iniciat la seva singladura. En ella hi prenen part com a patró i tripulant de la calellenca Santa Espina en Pere de Prada i en Xavi Ros, ambdòs socis de la nostra entitat. Uns grup de bons amics i amigues no ens em volgut perdre aquest aconteixement i els hem anat a acomiadar a bord de la Pepeta.

No tenim doncs, més que desitjar una bona singladura i... que els vents els acompanyin!

diumenge, 21 de juny de 2009

Navegació i protecció del litoral: Tertúlia Marinera.


De molt interessant es pot valorar la Tertúlia Marinera que tancà la temporada 2008-2009, organitzada per segon any per La Mar d’Amics. El tema propossat fou Navegació i protecció del litoral: com navegar de forma sostenible. Entre els assistent diferents representants d’entitat vinculades al mar com el Club Vela de Calella de Palafrugell, els Amics del Museu de la Pesca de Palamós, l’Associació Salvem el Crit - Aritjol; i a nivell personal professionals del món portuari i persones interesades en el tema.

Tot i que el tema estrella havia de ser la futura Reserva Marina d’Interés Pesquer, sobre la taula i paladejant el cafè sorgiren d’altres aspectes també vinculats al nostre litoral. Durant la Tertúlia foren projectades les imatges de les activitats que aconseguiren SALVAR l’entorn de la Platja de Castell de Palamós, tot just quan es compleixen 15 anys del Referèndum Popular.

Els temes per la seva diversitat manifestaren les preocupacions dels diferents col·lectius. En general, d’una banda evidenciaven un desconeixement global de les normatives que abasten la navegació per la nostra costa, i per altra banda reflexaven una realitat que viuen totes les persones a qui ens agrada navegar: la manca de vigilància i control per part de les autoritats competents, per una manca e mitjans. Aquestes mancances provoquen els abusos generalitzats que es produeixen en moments punta, generalment els caps de setmana estivals, en les diferents cales i fondejadors. Davant de tot plegat els companys de Salvem el Crit-Aritjol ens conviden a tots a denunciar aquestes negligències a través de fotogragies i gravacions de video. També, la conversa derivà en alguns moments en la publicitat enganyosa que s’ofereix del litoral gironí, mitjançant fotografies que presentes platges i cales buides per persones i embarcacions. La realitat és ben diferent. Des de la platja de Calella de Palafrugell es fa difícil de veure l’horitzò a causa de l’extensió de la zona de fondeig. Cosa que també pasa parcialment a la platja gran de Palamós, la Fosca o Llafranc.

Un dels temes que suposa un acord unitari per part de tots els assistents fou el poc ús que es fa de les embarcacions amarrades als ports esportius. Sorgiren xifres que parlaven d’una mitjana de 14 sortides a la mar per any. Idees com el lloguer d’embarcacions i la seva rendabilidat per l’usuari o la retirada d’embarcacions dels pantalans per part dels propis Clubs Nàutics que presentin melenes de crustacis com si fossin muscleres. La velocitat de navegació i els perills que aquesta comporta per les embarcacions petites també fou motiu de debat.

El tema estrella era sens dubte la Reserva Marina d’Interès Pesquer de les Illes Formigues. Davant la proposta hi caberen diferents postures però una opinió generalitzada: la manca d’informació i fins i tot la desinformació existent sobre ella. Totes les entitats disponien d’una manera o altra d’informacions parcials amb extrems ben diferents. El dubte es presentava davant la majoria sobre quin seria el procès que seguiria l’administració central, i, si hi hauria temps d’al·legar alguna cosa. Temps d’espera… JSG

dilluns, 15 de juny de 2009

Semaine du Golfe per Mònica.


Cada dos anys en aquest paratge de la Bretanya francesa podem gaudir d’un tipus de navegada diferent, envoltats per moltes altres petites embarcacions.

Què té d’interessant el golf? Moltes coses, per començar les corrents d’aigua, els coeficients, les marees... això als que estem acostumats a la Mediterrània ens fa anar una mica despistats, un cop t’hi acostumes sembla ser que ja està (nosaltres ens hem deixat portar pel que feia tothom).

Seguidament, una altra cosa molt interessant és que cada flota surt cada dia d’un port diferent i fa una ruta en grup. Això és molt engrescador i segur, perquè se’ns veu molt bé i els grans s’aparten. (Bé de fet passen més lluny i ja està! ).

La seguretat, una altra cosa important, no us podeu fer una idea de la quantitat de neumàtiques auxiliars que ens envoltaven. (A més eren la policia nacional!!!)

Una altre és l’entorn, les illes, el lloc, el paisatge... tot està cuidat, protegit, no deixen edificar a primera línia de mar, pots trobar llocs verges, autèntics.... ho recomanem.

L’organització, difícilment es pot millorar, a nosaltres ens ha semblat molt bona, no hem tingut cap entrebanc al contrari, i a més agraïts per haver anat a gaudir de la seva festa.

Nosaltres formàvem part de la flota 2. Gairebé tots estàvem al mateix càmping, i cada dia uns autocars ens venien a buscar i ens portaven al port d’on es sortia, el mateix passava al vespre, després de sopar i de la festa del poble-port on deixàvem les barques ens portaven de nou amb autocar al càmping.

Perquè us feu una idea, això és “casa nostra”.



El nostre programa ha estat el següent:

PROGRAMA :
Durant el dia
Vespre
Dx 20 Maig
Obertura de la festa a l’illa d’Arz, dinar popular, a les 17h navegada cap a Vannes. Sopar i festa grossa d’inici.

Vannes
Dj 21 Maig
Escala Larmor Baden, tornada per l’Est de l’Ile aux Moines
Arradon
Dv 22 Mai
Escala Locmariaquer
Le Bono
Ds 23 Mai
Escala Port Navalo, Parade
Séné

Ara us ho explicaré tal i com de veritat ha sigut.

Al Xavi i a mi ens va ser impossible anar de Vannes fins a Arradon el dimarts degut al vent (força 5-6 amb bufades de 7-8), o sigui que per anar a l’illa d’Arz vam agafar el ferri.

Allà l’acollida va ser esplèndida i de dinar ens van donar paella (que...... fer tants quilòmetres per menjar paella.... què hem de dir!!! Jajaja)

Podeu fer-vos una idea amb les fotos del moment:

Amenització folklòrica, molt xulo.

Dinar tots plegats, he de dir que quan nosaltres ja havíem dinat va ploure com ja és costum en aquell país. L’anècdota d’aquest dia és que al Xavi li van fer moltes fotos, però diu que ja està acostumat, tanta bellesa és digna de retratar!!!

Per la tarda vam agafar el ferri i vam decidir anar a Vannes i sortir amb la Nena a la “porta” del port per donar la benvinguda a tota la nostra flota, però ens en va passar una de molt bona. Un senyor ens va aturar i li va dir al Xavi que el reconeixia, que l’havia vist al diari de la tarda, al Ouest France. Us ho imagineu???? Jajajajajaja..... no vam sortir a rebre la flota, vam anar a comprar el diari i seguidament a l’estant dels bascos a fer-la petar i a explicar-los-hi l’anècdota.

Al vespre a Vannes la festa va ser una passada, totes les barques al port, algunes amb les veles obertes, un sopar de nassos, música en directe, riures, ànims.... Molt bon rotllo!.

DIJOUS 21

Ara comença la festa de veritat. Reunió de patrons a Capitania a les 6h de matí. Sí, ho heu llegit bé. Recordeu que estem dins un port?, Doncs han d’obrir-nos la comporta, i han de donar-nos pas pel pont i a més hi ha la mareaaaaa!!!! I en aquesta hora comença a baixar i ens anirà molt bé per la navegada que tenim programada.

La sortida del port.

Va ser un dia ple d’emoció, la corrent ens portava on ella volia, sempre avall però potser nosaltres estàvem girats de popa i avançàvem de popa amb les veles inflades per anar de proa. Després la mateixa corrent ens girava i baixàvem a tota castanya ara d’estribord...De bojos!!! A més amb 200 barques a tocar!!!.

Arribem a Larmon Baden i ens reben amb música en directe, carpes per poder asseure’t a menjar, parades amb menjar, beguda... Tot molt ben posat. Ah!!! I ben repartits tot de wc, amb paper!!!!!!!

La navegada de la tarda fins a Arradon va ser avorrida. No feia vent i feia molt sol.
L’arribada a Arradon una altra festa, música en directe, beguda i pica-pica i sopar per a tothom.
L’organització a cada lloc on paràvem ens oferia ostres (no m’he recordat d’explicar-ho, allà on anàvem als “Equipages” ens oferien ostres). Sopar, parlar, explicar la navegada, riure i fer temps fins al primer autocar per tornar al càmping.

DIVENDRES 22

A les 8h autocar, a les 8h30 reunió de patrons a Arradon. He de dir-vos que les reunions de patrons eren una altra festa perquè el senyor que ens explicava la ruta a fer, era conegut de tothom i un bromista. De qualsevol cosa en treia punta i haig de dir que, aconseguir que en aquestes hores ens fes riure, té molt de mèrit!!!! Bromes a part ens avisava de per on passar, on la corrent era més forta, què fer si tal cosa...

No relataré el dia perquè és una reiteració, vam anar fins a l’entrada del golf, a Lacmariaquer, allà, a terra també estava tot previst. Carpes, música, ostres, bar, menjar... Molts de nosaltres portàvem una bossa nevera amb el menjar i ens assèiem plegats a compartir-lo i a parlar de la navegada.

Als vols de les 13h de nou a les barques i a seguir. Per la tarda vam anar a Le Bono i els que vam voler vam pujar un tros més amunt. El paisatge era del tot verge. Màgic. De nou a Le Bono com arreu, carpes, música en directe, balls populars... Nosaltres amb una amiga anglesa vam optar per anar a menjar a un bar i allà esperar l’autobús.

No tinc cap foto però la cosa d’haver d’anar amb 3 o 4 autocars no us podeu imaginar com n’era de divertit. Com quan anàvem d’excursió amb el cole, crits, rialles, cantar cançons, fer broma...

DISSABTE 23

A les 7h autocar, a les 8h reunió de patrons a Le Bono. Matí del tot bretó. Pluja, fred... i tots com si res... anar baixant amb la marea cap a Port Navalo. A estones plovia de valent, però va ser una gran navegada, com tots els altres dies, amb moments de caos, de girar, de no entendre què passava...

El dinar a Port Navalo molt divertit. Dins d’una de les carpes no hi cabia una agulla, tot eren riures, xerrar, saludar-se, cantar uns contra altres.... UNA FESTA!!! I a fora vinga ploure!!
Aquesta senyora parlava valencià!!!!! El senyor és el Frank patró del Capità Haddock, nom del seu bot. La sortida de Port Navalo va ser molt complicada pel vent, la corrent, la quantitat de barques, ens ajuntàvem algunes flotes i... veieu la imatge.

Vam fer una navegada preciosa, a terra hi havia una gentada arreu on passàvem, esplendorós, un final de setmana de llibre.
Algunes barques dormien a Séné, (allà com sempre, ostres, carpes, música en directe....) Nosaltres ja vam treure-la de l’aigua perquè tot s’acaba i al dia següent teníem 1000 Km a fer. A l vespre vam anar amb ferri a Séné a sopar i mirar el castell de focs.

CONCLUSIÓ DE LA “SEMAINE DU GOLFE” :
S’HA DE REPETIR, ha sigut una gran experiència.

Anècdota final: el dia que vam arribar, ja era migdia i volíem dinar, vam anar a un restaurant petit molt maco i acollidor a tocar del canal d’entrada al port de Vannes. La mestressa ens va donar conversa i es va interessar a saber d’on veníem i tot això. El darrer dia, acabàvem de carregar la barca al remolc i ens dirigíem al càmping, vam maniobrar davant del restaurant i la mestressa va sortir corrents amb el full del diari on estava la foto del Xavi per donar-nos-la i dir-nos que l’havia reconegut. Jajajajaja... quin detall!!!!

dilluns, 8 de juny de 2009

Publicitat enganyosa

No és el primer cop, i segurament no en serà el darrer, que s’utilitzen imatges de les barques tradicionals amb finalitats publicitàries allunyades dels afers marítims. Si fa uns mesos parlàvem en el nostre Butlletí número 11 (Juliol 2008) de la imatge equívoca que es venia en les postals turístiques, ara parlem de la portada del número 2 de la Revista Publicitària gratuïta ImmoPalamós. Ja en el número anterior aquesta el tancava amb una imatge a doble plana de la barca Santa Espina i el campanar de Palamós de fons. Ara, en portada, una fotografia cedida per Fotos Serrat de la festa marinera Palamós, Terra de Mar 2006 amb la barca Pepeta en primer terme que té com a fons la Platja Gran de la mateixa vila.

Per la difusió de la navegació tradicional el fet de ser primera plana de qualsevol document escrit és una satisfacció. Any rere any les barques són fotografiades cents o mils de cops per càmeres anònimes que s’enduen el record virtual d’haver vist, encara que hagi estat fugisserament i sense més interès que el valor estètic, una o diverses barques antigues. Quants cops hem expressat allò de:

- Si ens donessin 10 cèntims d’euro per cada fotografia podríem mantenir tot el patrimoni marítim!

Però la realitat no és aquesta. Persones totalment alienes a la nostra sensibilitat usen la nostra imatge, la de la barca i els seus tripulants, per vendre, com és el cas, pisos o postals. També per incentivar la visita d’un turista que si arriba a venir a la nostra vila no trobarà cap reflex d’una realitat només existent un o dos dies l’any a tot estirar.

En un moment de crisi com l’actual cal felicitar iniciatives que proven de mantenir una economia malmesa. Curiosament aquesta ve del mateix sector que l’ha propiciada, amb la col·laboració de les entitats bancàries, i cal recordar que aquest encara és un dels que més llocs de treball ha destruït en els darrers mesos. Amb tot encara a la vila de Palamós es mantenen un bon nombre de petites oficines immobiliàries que lluiten per sobrepassar el moment actual.

Finalment, la imatge de les barques de vela llatina navegant per la badia palamosina és idíl·lica. Esperem que en la propera activitat que organitzem com a entitat de defensa i difusió de la navegació i el patrimoni s'hi puguin afegir tots els logotips que surten a la contraportada, just a la proa de la Pepeta. El cercle s’hauria tancat... potser? JSG

dijous, 4 de juny de 2009

UN GOLFO EN EL GOLFO


( a ve que hace un tío de Cai en la Bretaña)

Este año hemos tenido la SUERTE de ser invitados a la semana del Golfo de Morbihan. Como podríamos resumirlo... ¿Cómo se puede resumir algo así? ¿Cómo vaciar con palabras esa estiba de imágenes, sensaciones, momentos infinitos... sin dejar ninguno en el olvido?

La semana de hecho son los últimos tres días (jueves, viernes y sábado). Quedan los días precedentes para el turismo y la navegación libre (pa quien se atreva) y el domingo para la gran partida. Y digo gran partida porque ver la marcha de mas de mil embarcaciones es un gran espectáculo en si.

Los primeros días los dejo a nuestra intimidad y recuerdos ya que no tienen ningún interés para este relato. De momentos, rincones y anécdotas casi llenaríamos un libro. Pero son nuestros. Ya entraron a formar parte de esos que quedan para siempre; esos que de viejecitos, cogidos de la mano al amor de la lumbre, permiten un brillo cómplice en la mirada. Entendedlo y perdonadnos.

Los siguientes días, maratonianos. La dependencia de las mareas obliga a ponerse las pilas a horas intempestivas (incluso a las cinco de la mañana) y regresar a veces a las seis, siete de la tarde. Mucho cansancio y muchas horas de navegación muy técnica. Es impresionante ver salir a los lugareños con fuerza seis y rachas de siete, a vela totalmente desplegada desde la playa entre mas de mil embarcaciones.

Pero paso a ordenar un poco las ideas para que poder explicarme mejor.

1- El lugar. El golfo de Morbihan es un pequeño mar en la costa de la Bretaña. Consta de multitud de islas, muchas de ellas habitadas. Esta sometido a unas impresionantes mareas de mas de seis metros que producen unas corrientes fortísimas contra las que es casi imposible luchar. El paisaje de una belleza salvaje. Verde, muy verde. Los árboles comienzan donde la marca de la marea termina. Casi una selva.

2- La organización. Con idea de hacer participes al mayor numero de municipios y por problemas de espacio, se divide la flota en flotillas. Desde las pequeñas embarcaciones de remo y vela (voile-aviron termino creado por el arquitecto naval Francois Vivier), pasando por las yolas, clásicos pequeños y grandes, motorizados, de trabajo, etc. Cada flotilla tiene un puerto base y un recorrido distinto cada DIA, coincidiendo el sábado en el regreso. Nuestra flotilla constaba de mas de 250 embarcaciones, de las cuales escasamente diez o doce llegaban a los 18 pies. La eslora mas común oscilaba entre los 4 y los 4,50 metros. Las había de todas formas y tamaños, abundando las de fondo plano. Cualquier embarcación era aceptada, demostrando que se valora el querré navegar por encima de cualquier otro condicionamiento. Se podía encontrar algún prao o canoas y otros artefactos interesantes. Incluso un doris aparejado con latina de tipo francés. Del resto de flotillas os haréis una idea viendo las fotos.

3- La gente. Variopinta predominando los franceses. Mucho ingles (por la cosa del canal). Los habitantes de la zona con ese carácter bretón divertido y jocoso. Muy amigos de gastar la broma y tomarte el pelo con una sonrisa. A la vez amables y serviciales. Gente tranquila, educada y correcta que hace rememorar tiempos pasados. La agradable sorpresa de nuestros amigos de Euskal Herria (a ellos les gusta llamarse así), y de un amigo de toda la vida al que no conocía (cosas de andaluces ¿verdad Antoñito?).

4- Los circuitos. Muy condicionados al flujo de las mareas. Las fortísimas corrientes que se producen con la entrada y salida del mar entre las islas hace que sea imposible llegar a donde quieres y cuando quieres. No apto para quien no conozca bien la zona, a no ser que lleve un buen guía.

5- La organización. Impecable. Huelga decir que en la Bretaña siempre lo hacen bien. La policía nacional nos rodeaba literalmente con lanchas rápidas. Sin molestar, casi sin parecer que estaban. Sabían detectar quien podía tener un problema y se acercaban a una distancia prudencial por si se pedía ayuda. No exagero si digo que podía haber cincuenta, o cien, o..... en fin, había las necesarias para que todo el mundo se sintiera seguro y arropado.

6- Los recibimientos. A cada lugar que amarraba una flotilla, una gran fiesta popular. A pesar de que no se dio comida gratis en todos los lugares, era una gozada sentarte en una mesa y compartir tu comida con los otros comensales que de forma reciproca te agasajaban con sus viandas mientras compartíamos anécdotas, bromas y cuestiones técnicas. Las comidas que planteo la organización, estupendas y abundantes. “Platos muy bretones” como la paella o la butifarra a la brasa nos acogieron recordándonos sabores patrios.

7- Las mareas. Ese eterno enemigo de la mente mediterránea. Nos sigue chocando pasear por un páramo por el que dos horas antes navegaba la Recouvrance. Pero es cuestión de acostumbrarse.
8- Las flotillas. Para eso mejor ver las fotos. Había tal cantidad, variedad y calidad que siempre se te escapan muchísimas para ver y fotografiar.

9- El alojamiento. Un camping que, si bien no es el mejor del mundo, si es verdad que hicieron un enorme esfuerzo para acogernos a todos (que eramos muchos). Bien comunicado y de servicios bastante aceptables. Le pierde un poco la inclinación del terreno (lógica por otra parte al estar a tocar del mar), pero le compensa la visión de la rada de Conleau desde cualquiera de sus parcelas. Por cierto, la Diosa Fortuna quiso que nos concedieran una plaza totalmente llana y enorme, de verde y mullido césped, reservada a caravanas.

Este esquema es breve y quizás mas propio de una mente matemática que de un sagaz reportero, pero espero que os ayude a entender un poco que fue aquello.

Las sensaciones, en cambio, son casi imposibles de describir. Nuestro refugio en el camping de Conleau donde reposábamos las fatigas del día. Los interminables tragos de sidra “demi sec” que algún conocido nos cambiaba furtivamente por tapitas de jamón de la tierra, las pipas fumadas sentado en la barca mirando al infinito. El aturdimiento que produce la visión de tanta belleza sobre el mar. La atención de mi Proela, pendiente de la maniobra como nunca la vi. Cientos de barcas caracoleando sobre si mismas, a velocidades trepidantes, con manos seguras y tranquilas a la caña, sorteandose unas a otras cual bandada de gaviotas atacando un banco de anchoas. Pericia envidiable de hombres curtidos que leen el mar y el viento. Horizontes de velas. Lluvia, sol, viento azotándote la cara. Mas sol y mas lluvia. Días largos, inacabables. El sol te despierta y el sol te acuna. Humedad, mosquitos y arañas. Cansancio, agotamiento a veces. Y mucha felicidad. Felicidad de niño que tras estar enfermo sale a la plaza a jugar de nuevo. Risas, sonrisas. Necesidad de reír, gritar y contarlo. Lagrimas que a veces se asoman a los ojos sin otro motivo que el recrearse en ese cuadro que se muestra ante nosotros. Buenos barcos y mejores tripulantes. El aire huele a mar, a cantos marineros, a brea y a pescado . A sudor de trabajo honrado. A herencia orgullosa de padres, abuelos y otras generaciones antes que estas. Orgullo de identidad. De sentirse lo que son. Gentes de mar. Buenas gentes de mar. Sin mas.

Para mi, además de un privilegio, ha sido un autentico orgullo poder pertenecer a ese grupo de escogidos. Os aseguro que volveré.

Xavi Cano (Orgulloso patrón de la embarcación NENA de Lateva).
Fotografies de l'autor.

dimarts, 2 de juny de 2009

Cotlliure: Port Reial i Patrick O’brien

Navegar envoltat d’història.

Aquesta és la conclusió de visitar Cotlliure (Collioure pels d’allà). Participar en la Trobada de Vela Llatina ha estat redescobrir aquesta petita vila.

És generalment conegut que en el seu cèntric cementiri hi reposen les despulles del poeta Antonio Machado des de 1939. Però també hi reposen les d’un escriptor que no s’estudia a les aules ni es prepara pels exàmens de selectivitat, però que ha esdevingut de capçalera per la gent que estimem el mar: Patrick O’brien (1914-2000). Aquest arribà a la Catalunya nord l’any 1949 i en aquesta vila monumental escriví la novel·la històrica “Els Catalans” (1953). Arran de l’èxit d’aquesta la editorial li encarregà la primera de la que acabà sent una sèrie de vint-i-una novel·les amb el capità Jack Aubrey i el metge i espia Stephen Maturin:

Master and Commander (1970)
Post Captain (1972)
HMS Surprise (1973)
The Mauritius Command (1977)
Desolation Island (1978)
The Fortune of War (1979)
The Surgeon's Mate (1980)
The Ionian Mission (1981)
Treason's Harbour (1983)
The Far Side of the World (1984)
The Reverse of the Medal (1986)
The Letter of Marque (1988)
The Thirteen Gun Salute (1989)
The Nutmeg of Consolation (1991)
Clarissa Oakes (1992) - (The Truelove in the USA)
The Wine-Dark Sea (1993)
The Commodore (1995)
The Yellow Admiral (1996)
The Hundred Days (1998)
Blue at the Mizzen (1999)
The Final Unfinished Voyage of Jack Aubrey (2004) (Publicació dels tres capítols abans de la mort de l’autor el gener de 2000)

Algunes d’aquestes narracions serviren de base del guió film de culte pels amants de la navegació: “Master and Comander”.

Quina sorpresa!

Però a Cotlliure i anàrem a navegar. Malauradament haurem de creure les veus que profetitzen una davallada d’aquella motivació que aconseguia reunir desenes d’embarcacions tradicionals a les Trobades. Hi havia molt poques barques com es pot veure a les imatges. Alguns responsabilitzaren a la semifinal de Rugbi entre l’USAPde Perpinyà i l’Stade Français de Paris -una mena de Barça-Madrid a la francesa -, que realment omplia places i bars el dissabte a la tarda. Calgué sumar a aquesta absència de barques la del vent. A l’hora de la marinada poc menys d’un nus permeté que alguns s’atrevissin a obrir veles sota una brisa que amb treballs era capaç de mantenir-les inflades.

El millor fou la conversa. “Nous sommes catalans” diuen en francès, però alhora s’esforcen en quan tenen ocasió per posar en pràctica un rovellat català heretat majoritàriament de refugiats republicans o emigrants posteriors. Llevat de la nostra curta representació, una barca i quatre persones, cap més representant de la Catalunya del sud, la nostra. La manca d’informació trans-fronterera és evident. La letargia de l’Estrop l’ha empitjorat. Hom comentava que els del sud desconeixem que passa més enllà del Pirineu, i els veïns de dalt - com deia el poeta - s’acosten com a molt a Llançà, Port de la Selva o a tot estirar a Cadaquès. Amb tot, pel que és veu i s’escolta, ells compten amb un suport de l’Administració, que tot i què a ells els hi sembla insuficient, per moltes entitats del nostre país seria el Paradís. La conversa també versà sobre el temporal del 26 de desembre de 2008. De la “Llevantina”, barca de l’Associació Vela i Vent de Banyuls, només en resta un tall de la roda de proa. Ara cerquen urgentment una nova barca per restaurar i poder sortir a navegar. “Quina sort” - pensàrem - “encara en trobaran alguna. Aquí n’hi ha!”.

Acabarem la jornada amb un senzill àpat a peu de moll. Anxoves, embotit, pa i vi de la regió. Fraternalment! Llàstima que la unitat i la igualtat encara no estan a l’alçada. JSG
Fotografia encapçalament de Jordi Salvador. Més fotografies de la Trobada de Cotlliure (30/05/2009) clicant l'enllaç següent: