diumenge, 14 d’agost de 2011

Investigadors de Girona revisen la teoria del 'GPS dels víkings'

Una llegenda diu que els vaixells es guiaven en la boira amb pedres solars
Els científics confirmen que certs minerals poden polaritzar la llum
Fa més de 1.000 anys, quan a la península Ibèrica hi floria l'Al-Andalus, aguerrits pobles del nord d'Europa dominaven gran part dels mars i en algunes de les seves expedicions fins i tot van arribar a trepitjar territori nord-americà. En una època misteriosa i fosca, en què no hi havia cartes de navegació fiables ni brúixoles magnètiques, els temuts víkings solcaven els oceans sense tecnologia.
Per orientar-se es guiaven per la posició del Sol, la Lluna i les estrelles. Per això van inventar una espècie de brúixola solar que marcava mitjançant una ombra la posició de l'astre rei. Però a causa del gèlid clima dels mars per on navegaven, amb abundant broma i bancs de boira, van haver de desenvolupar altres mètodes per no perdre's durant les seves incursions. Diuen que els timoners se sabien de memòria el perfil de les costes i que els navegants eren capaços de guiar-se per la direcció de les onades, el flux dels corrents o fins i tot pel color i la temperatura de les aigües.
AUS, PEIXOS I ALGUES / També prestaven atenció al rumb de les aus, la direcció dels bancs de peixos o fins i tot la presència d'algues. Però, segons explica una antiga llegenda víking, disposaven a més d'una pedra misteriosa que els orientava en els dies més tenebrosos. L'anomenada pedra del Sol: un mineral translúcid (que podria ser una varietat de calcita anomenada espat d'Islàndia), que polaritzava la llum i mostrava on es trobava el Sol els dies de boira.
«L'ús d'aquesta pedra només és una teoria que sorgeix d'una llegenda trobada en un antic manuscrit islandès. Fins ara ningú ha localitzat pedres d'aquesta mena entre les restes dels vaixells víkings que s'han recuperat, però vam decidir comprovar, per simple curiositat, si des del punt de vista òptic aquest recurs era possible. La conclusió és que sí que ho és. Ara només falta que un arqueòleg trobi un vestigi que ho acabi de confirmar», explica Ramon Hegedüs, un jove investigador hongarès que col·labora en un projecte europeu en què participa la Universitat de Girona (UG). Hegedüs, que forma part del grup Visió per Computador i Robòtica (Vicorob) de la Universitat de Girona, ha publicat les seves conclusions a la revista científica Proceedings of the Royal Society London B.
L'antiga saga a la qual es refereix aquest investigador relata que un dia en què navegava sota una espessa boira, el rei Olaf va preguntar a l'heroi Sigurd si podia determinar la ubicació del Sol. Després d'obtenir una resposta, el monarca va agafar una pedra del Sol per comprovar si la predicció era encertada. Olaf es va posar el mineral davant dels ulls, va estudiar el cel i va comprovar a quin lloc hi havia la font de la llum, i per això va aconseguir determinar la posició de l'astre invisible.
El 1967, l'arqueòleg danès Thorkild Ramskou va suggerir que aquesta pedra podria haver estat un cristall polaritzat com l'espat d'Islàndia, una forma transparent de calcita molt comuna en els països escandinaus.
POLARITZADOR / «Amb una pedra que actua com un polaritzador, mirant al cel i fent girar el mineral en diferents punts es pot veure a quines zones hi ha més llum. I així es pot intuir a quina zona està el Sol. No podem saber quina precisió tenien els víkings. Però és indubtable que s'ha de tenir una certa habilitat per orientar-se, perquè quan hi ha boira la quantitat de llum és més petita. Segurament depenia molt de l'habilitat del navegant per esbrinar la direcció correcta», afegeix Rafael García, director del grup Vicorob.
Les antigues llegendes i les lleis de l'òptica coincideixen en l'eficàcia d'aquest mecanisme, ara només falta trobar una d'aquestes pedres en una antiga nau víking per confirmar la teoria d'aquesta brúixola arcaica. Una tasca per a la qual pot ser de gran ajuda el robot de recerca submarina que estan desenvolupat aquests investigadors de la UG juntament amb les universitats Jaume I (UJI) i Illes Balears (UIB).
FERRAN COSCULLUELA (GIRONA) El Periodico  agost 2011

dijous, 11 d’agost de 2011

Música tradicional marinera catalana.

Per la nova temporada del programa Terra de Mar de Ràdio Palamós amb el que col·labora La Mar d'Amics estem seleccionant els sis temes musicals tradicionals mariners més representatius de Catalunya. Per la qual cosa hem obert una enquesta on votar.

dissabte, 30 de juliol de 2011

El Cyrano: vaixell escola.

El nostre soci Miquel Melero explica el seu projecte de vaixell escola.


dilluns, 18 de juliol de 2011

Recuperació d'una tradició

Els Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell convidaven fa uns dies d'altres entitats a participar en la recuperació de la Processó marítima de la Verge del Carme d'aquella localitat. La Mar d'Amics ha recollit aquesta iniciativa de bon gust. Desprès de comunicar-ho als seus associats dues barques es desplaçaren per mar fins al Port Bo calellenc. A mig matí la imatge de la Verge del Carme fou traslladada fins la coberta del sardinal Santa Espina, que havia estat convenientment guarnit per l'ocasió amb motius vegetals. Sota el so dels corns marins s'inicià un curt recorregut fins davant de Cap Roig, on l'estol d'embarcacions posa de nou proa enterra a causa del fort vent que s'anava entaulant per moments. Fondejats davant la famosa platja calellenca i amb les embarcacions abarloades, els navegants dinaren plegats a bord compartint viandes i begudes amb gran germanor.
Esperem que aquesta recuperació esdevingui una cita anual més dins el calendari de manifestacions de marina tradicional.

dijous, 14 de juliol de 2011

Cyrano, un projecte que no es pot perdre.

Darrerament el projecte del vaixell Cyrano ha estat notícia en el mitjans de comunicació per les dificualtats que està passant, i per la seva més que possible desaparició. El seu projecte ha comptat amb una manca de comprensió per part de moltes persones que, molt vinculades a la navegació tradicional, li han girat l'esquena. En el seu afany de transparència i informació, la gent del bergantí Cyrano han elaborat aquest vídeo que, a més d'unes magnífiques imatges, pretán explicar sense embuts que és i que ha estat aquest vaixell.

dimarts, 5 de juliol de 2011

La fi del Cyrano a Els Matins de TV3



El nostre company Miquel Melero ha estat entrevistat al programa Els Matins de TV3 amb motiu de la greu situació del Bergantí Cyrano que pot tenir els seus dies comptats si no troba alguna mena de suport econòmic. El projecte de vaixell escola ha estat un calvari per la seva manca de reconeixement administratiu i per les exigències tècniques exigides. cosa que ha comportat una important inversió econòmica. El projecte del Cyrano es troba en aquests moments entre esculls i amb perill de naufragi. Es precisa d'un bon pràctic -llegiu: administració, espònsor, mecenes- capaç de fer-lo sortir d'aquesta perillosa singladura que afecta a més de l'armador i capità a cinc mariners professionals que han apostat per aprendre una forma de navegació que tots qualifiquem de tradicional, però que, com és veu, no ha estat ni està reconeguda pels diferents estaments del nostre país.

El Bergantí Cyrano és l'únic vaixell amb aquest tipus d'aparell quadrat que existeix al nostre litoral. És una mostra viva dels vaixells catalans que feien la ruta de la mar gran (l'Atlàntic) vers les "amèriques", els mateixos que permeteren enriquir els indians que en el seu retorn construïren cases i viles modernistes ara d'interès turístic de les que tots ens sentim orgullosos. Si ningú hi posa remei el vaixell serà venut a altres latituds o malauradament desguassat. Quan això passi... tothom el trobarà a faltar, parlarà de l'excel•lent treball que havia fet, del seu esperit participatiu amb la navegació tradicional, etc... Moguem-nos perquè no passi!

dimarts, 28 de juny de 2011

Trobada de vela llatina a Cambrils



Del 24 al 26 de juny, ha tingut lloc la Trobada de Vela Llatina de Cambrils. La barca Xerina de la nostra entitat hi ha pogut participar per primer cop, fins ara la coincidència amb la proximitat de la Trobada de Calella de Palafrugell ens ho havia impedit, hem estat acollits pels amics de l’Arjau d’aquella vila. Més d’una vintena d’embarcacions de tota mida, aparellades amb vela llatina, han participat de la festa. Un encontre on la navegació ha estat un dels ingredients més importants. S’hi ha navegat matí i tarda de dissabte i el matí de diumenge amb un temps magnífic: bon vent i onatge acceptable.

Des de la nostra participació volem agrair la bona organització de l’event que ha inclòs música, tirada d’art, sopar, sardines i fideuà (això sembla que MAI podrè faltar en una trobada!). Diumenge una improvissada conferència sobre la recuperació de la barca TERESA gairebé sota la seva quilla, possà la guinda “intel·lectual” a l’activitat marítima.

dilluns, 20 de juny de 2011

La flota tradicional a Calella de Palafrugell.

Les barques a la platja del Port Bo.
Jolie Biche, Pepeta, Xerina i Capitan Valdés són les barques de la nostra associació que han participat a la tradicional trobada de Calella de Palafrugell. Eol també ens ha volgut acompanyar enviant-nos un Joan de Narbona (tramuntana) acabat de sortir del gimnàs. Amb un mar prou molest per les barques més petites, ha estat un dia de NAVEGACIÓ (així, amb majúscules) de debò. Gràcies als companys calellencs per l'organització d'aquesta festa. De fet aquesta és la única trobada que tenim al Baix Empordà, per la qual cosa és important de donar-li tot el suport des de les entitats pròximes com la nostra.

Una sensació general és la pèrdua d'interès per aquest tipus de manifestació. Una pèrdua que es manifesta pel nombre decreixent de barques que hi participen. Sense haver-les comptat, només a cop d'ull es veia que la platja del Port Bo no estava ni de bon tros plena com en altres ocasions. Les trobades són la nostra manifestació pública més important. És el lloc on participar amb les nostres embarcacions per demostrar que el moviment de la navegació patrimonial és viu. Enguany hi ha un descens d'aquestes festes, cosa que hauria de significar una major participació en aquelles que sí que es fan. Però la realitat és la que és. El desinterès per aquelles activitats que signifiquen un cert esforç sembla inherent a la nostra cultura, esdevinguda d'aquesta "societat del benestar". Cada cop és més difícil pels organitzadors de les trobades aconseguir motivar als patrons i armadors perquè hi participin. Què volen aquests per animar-se a moure els seus vaixells? S'ha passat de moda tenir una barca tradicional? Ja no és cool, guai, o com en vulgueu dir?
Slow Sailing - Navegació Tranquil·la: dos tamanys de banderes.
Calella ha servit també per presentar la bandera de la Navegació Tranquil·la - Slow Sailing. Sorgida a partir del grup del mateix nom a la xarxa social Facebook. La bandera S del codi internacional marítim incorpora un cargol de mar blanc al seu centre. El cargol és el símbol del moviment internacional Slow. D'aquesta forma s'ha integrat dins l'ambit mariner i nàutic. Esperem que aquesta llavor s'estengui ben aviat creant la consciència d'una nova forma de navegació, sobretot costanera. El manifest de de la Navegació Tranquil·la - Slow Sailing el trobareu clicant sobre la fotografia de les banderes.
Finalment només la Santa Espina i Sa Xicota emprenen camí cap a Cambrils en una nova edició del Viatge dels Sardinals. Valorem positivament l'esforç i la voluntat de portar endavant aquesta activitat que en aquesta edició està patint del mateix mal que les trobades. Per tant desitgem-los...

 Bon vent i Salut!

dimarts, 7 de juny de 2011

Aprovat el projecte de reforma del far de Sant Sebastià per a la seva adequació en espai públic

D’acord amb l’ordenació de fars vigent, l’ajuntament de Palafrugell ha aprovat per unanimitat, aquest mes de maig de 2011, en sessió de la seva Junta de Govern, el projecte bàsic i executiu per a l’adequació de l’edifici del Far de Sant Sebastià, a Llafranc, i el seu ús públic per a destinar-lo a usos culturals i lúdics vinculats amb el mar.
Ja l’estiu del 2010 l’ajuntament de Palafrugell va sol·licitar a l’Autoritat Portuària de Barcelona que li atorgués la concessió per un període de 20 anys prorrogables, sobre les instal·lacions del Far de Sant Sebastià de la Guarda, per tal que es pugui destinar a realitzar activitats relacionades amb el front marítim, potenciar i informar l’entorn (camins de ronda), dinamitzar el municipi des d’una òptica cultural (poblat ibèric, torre de guaita, el santuari i l’hostatgeria), especialment relacionada amb les activitats pesqueres i marineres, amb oficina de turisme, centre d’interpretació cultural i natural i bar.
Per a poder obtenir aquesta concessió era imprescindible poder redactar aquest projecte que, compost de memòria i plànols, amb un pressupost d’execució per contracte de 392.403,69 €, ja ha estat enviat a l’Autoritat Portuària per a la seva tramitació.
El far de Sant Sebastià és el més important de Catalunya. Està situat damunt el promontori del cap de Sant Sebastià, a una alçada de 168 metres sobre el nivell del mar. És el far que té més projecció lumínica de tot l’estat espanyol i un dels de més gran abast del món. La longitud teòrica de l’esclat és de 32 milles, però es veu, a la pràctica, a més de 50 milles, perquè està situat molt alt i disposa d’una gran potència lumínica (3.000 w). És un far catalogat de gran far de 1er ordre i constitueix, des de la seva construcció, el 1857, el punt de referència internacional de l’extrem SW del golf de Lleó com a punt estratègic del pas de les embarcacions que van i vénen cap a Marsella, Gènova i Còrsega.

Notícia extreta de http://mnactecbutlleti.wordpress.com. Informació facilitada per Jordi Sanz.

dilluns, 6 de juny de 2011

Què és una rissaga?



Informació facilitada per Gabi Juanes.

La Mar d'Amics a la Semaine du Golfe de Mor Bihan.

Via Facebook ens ha arribat aquesta fotografia on podem veure els companys Xaiver Cano i Mònica Sitjes participant a la Semaine du Golfe de Mor Bihan (Bretanya) amb la seva barca, el Drascombe amb vela al terç: Nena. Els podeu veure al costat esquerra de la fotografia lluint la bandera catalana.
A  l'extrem superior podem veure la barca Nena participant a la Semaine du Golfe 2011.

Informació facilitada per Toni Clapés.

dimarts, 17 de maig de 2011

La navegació popular de la S.N.N.

La Société Nautique de Narbonne (S.N.N.) fou creada l’any 1907 a l’espai anomenat la Nautique a la part nord de l’estany de Bages-Sigean a uns 4 quilòmetres de Narbonne. En un aiguamoll que era una autèntica fàbrica de mosquits. Els primers socis, immunes als atacs dels dípters, dels mosquits aedes o altres anòfels, van començar les primeres rades portuàries amb les seves pales, carretons i sobretot amb els seus braços. La flota en aquells temps estava composta per vaixells de pesca, llaüts, més o menys grans, propulsats a vela, motor, rem i perxa. Organitzaven regates, que eren força seguides pels narbonesos, visitants i autoritats, com es pot veure en moltes de les fotografies que conserven en els seus arxius.

Poc a poc els tipus dels vaixells evolucionen apareixent monotips com el Valras, uns velers de fusta amb els que es creà la primera flota de vaixells en sèrie. La navegació d’esbarjo es democratitza ràpidament i els mestres d’aixa i velers, llencen nous tipus de vaixells, encara de fusta: Sharpies, Vauriens, Mousses. Aquests velers lleugers solitaris de construcció amateur precedeixen l’arribada de la gran època dels 505 i dels primer Finn, Yole, fins els actuals Europa, Laser, 420, 470, etc...

En paral•lel, l’ampliació de les rades portuàries a partir de 1945 permet la incorporació dels primers velers habitables. Sempre amb unes mesures màximes obligades pel calat de l’estany on es troba tota la instal•lació. Així com a molt hi trobarem vaixells de 7,5 m d’eslora i de 0,8 m de calat.

Podem dir que la S.N.N. és un gran petit port. Des de 1978 té reconeguda la concessió com a port esportiu, cosa que els obliga a mantenir les seves instal•lacions i preservar el seu entorn d’una forma especial. El port es troba dins un Parc Natural Regional. En un entorn que poc ha canviat en els darrers 80 anys com es pot comprovar en una gran fotografia de la dècada dels anys 30 del segle passat que hi ha en la seva seu social.

Vista de les "catalanes" des de la terrassa de la seu social.
Dins la S.N.N. hi trobem una secció dedicada als “vieux greements”, o com en diem nosaltres als vaixells patrimonials. Compta amb una desena de llaüts (catalanes, en diuen ells), “bettes”, i barquetes marselleses. Els seus propietaris, que estimen el patrimoni marítim. Organitzen cada any una jornada d’animació - a la que hem tingut el privilegi de ser invitats enguany - , així com també participen en d’altres trobades o events com Sète, Brest o Douarnenez. Les seves barques es troben just al davant de la seu social, perfilant amb els seus arbres i antenes una magnífica silueta sobre l’horitzó d’aquest petit mar tancat que és l’estany de Bages-Sigean.

En Jordi Salvador conversant amb en Jean-Pierre Bousquet,
 un dels nauticars més apassionats de la S.N.N.
Els associats a la S.N.N. tenen el sobrenom de “nauticards”. Això significa que són persones apassionades per la vela i pels vaixells, practicants de la navegació a vela o motor d’esbarjo, de la pesca o de la vela esportiva. Tots ells són amants dels plaers de la vida i cerquen a través de l’esperit associatiu, moments d’evasió o de recolliment comuns. Estimen i estan familiaritzats amb la natura i sobretot l’entorn de l’estany de Bages-Sigean. Els agrada la recerca i conservació del lèxic marítim del llenguadoc, reivindicant aquest idioma, aquesta cultura i aquest país sota la bandera de la creu sobre fons vermell. Fins i tot l’ajuntament ha posat nom a un carrer en homenatge a tots ells, la rue des Nautiquards.

La vella grua ferroviària que es mereix un expedient
de bé patrimonial segueix en servei per vaixells de fins a 4 Tm.
La S.N.N. disposa de tots els serveis als que estem acostumats en els ports esportius del nostre país: grua, escar, marina seca, zona de recuperació i reciclatge, vestidors, serveis, bar-restaurant,... A les que cal sumar un centre d’interpretació de la natura, l’Escola de Vela, un edifici amb dormitoris i una antiga drassana coberta que encara està en ús. El més sorprenent de tot és que el conjunt d’aquestes instal•lacions estan a l’abast que qualsevol. Per l’any 2011, la quota anual de soci és de tant sols 85 €. O el preu d’un amarrador 404 €! (cal esperar actualment uns dos anys per disposar-ne d’un). Aquests preus són només un exemple de com la nàutica no té perquè ser el privilegi exclusiu de persones riques (evitem els eufemismes actuals). La S.N.N. dona una lliçó del significat de la nàutica popular, absolutament lluny de les tarifes a les que ens tenen acostumats tant les administracions públiques (Ports de la Generalitat), com les empreses privades concessionàries de les instal•lacions portuàries del litoral català. I dona aquesta lliçó des de fa més de 100 anys. És doncs una alternativa, un camí cap a un canvi de sistema que prova que és possible.

Dins la col•lecció de llibres editats pel Parc Naturel Régional de la Narbonnaise en Méditerranée, hi un dedicat a aquesta entitat. El seu títol: La Nautique ou l’autre façon de naviguer (La Nautique o l’altra forma de navegar) és tota una declaració d’intencions que posa de relleu aquesta voluntat d’acostar la navegació a tothom. Les persones que ens acolliren com en Jean Pierre, en Louis, en Laurent, en Jean Claude, en Yann o el seu president en Jean com tots els altres amb qui compartírem menges i llargues estones resultants de l’impossibilitat de sortir a navegar per la tramuntana, són i seran, com deia la cançó olímpica, amics per sempre.


dilluns, 16 de maig de 2011

La Festa de la Nàutica a Narbonne.



Els dies 14 i 15 de maig de 2011, una delegació de La Mar d'Amics formada per dues barques ha participat en la Fête du Nautisme a la Société Nautique de Narbonne. Dues jornades d'activitats que s'han vist afectades per una entrada del "Joan de Narbona", del vent de Tramuntana que no deixà de bufar ni un sol minut ni dissabte, ni diumenge. Només alguns agossarats -bojos, simpàticament - patrons desafiaren la meteorologia, i només una de les barques obrí finalment la seva vela totalment arrissada. La festa ha servit per conèixer les persones que formen aquesta entitat més que centenària. Descobrir un espai on la nàutica d'esbarjo esdevé totalment popular i a l'abast, lluny del model dels nostres Clubs Nàutics. 
En pocs dies apareixerà en aquest mateix blog un article sobre aquesta forma diferent de viure el mar i la navegació. 

dilluns, 9 de maig de 2011

Reflexiona a la dutxa.

Fa pocs dies, s’ha publicat una entrada a EL MAR ÉS EL CAMÍ sobre l’ensenyament de la navegació a vela llatina. Oportú com sempre, en Joan Sol ha tornat a obrir el debat sobre la difusió d’aquesta forma de navegar, de com fer-hi entrar saba nova, del paper dels clubs de vela, de la Federació Catalana de Vela (FCV), de la competició com a eina de popularització.... En pocs dies s’ha generat un reguitzell d’opinions i comentaris i s’ha obert un debat que sens dubte és enriquidor.

Paral·lelament, s’ha difós la notícia de la dimissió de la Junta de Classe de Vela Llatina de la FCV. A la carta de dimissió i, especialment, a les declaracions del Secretari de Classe dimissionari a 360ràdio s’hi percep desencoratjament i frustració. S’hi fan retrets explícits als clubs de vela i a la colla de navegants de la qual formo part (d’ara endavant “els folklòrics romàntics”) per no haver-nos abocat a la vessant competitiva de la vela tradicional en el grau que esperava la Junta de Classe. Cap apunt d’autocrítica, la qual cosa és si més no sorprenent; si al cap de set anys de feina constant, dura, fosca i poc reconeguda no s’ha assolit l’objectiu desitjat, és poc probable que tota la responsabilitat sigui dels altres.

Finalment, tinc la impressió que el desencís, el cansament dels directius, l’atonia de la massa social i la sensació d’haver fallat en algunes coses sembla que també s’ha apoderat d’aquesta Associació. Exemples d’això: la carta que ens ha enviat fa unes setmanes el nostre president i les reflexions del Gabi publicades al blog fa pocs dies.

Tot aquest seguit de successos ha provocat que les meves reflexions durant la diària dutxa matinal s’hagin anat centrant en la navegació tradicional, el seu futur a casa nostra i en quina pot ser la meva aportació a aquest futur. El resultat d’aquestes reflexions és el que vull exposar ara.

La vela llatina a Catalunya sembla ser patrimoni de persones d’una certa edat. Tant en la vessant de recuperació i manteniment del patrimoni marítim com en la vessant de la navegació amb aparells tradicionals, no hi ha gaire jovent, a les trobades sempre som els mateixos i les noves incorporacions es produeixen amb comptagotes. Canviar aquesta tendència era l’objectiu final de la Junta de Classe dimissionària, que no s’ha assolit.

Per altra banda, un dels problemes que sembla que han causat al fracàs de la Classe de Vela Llatina dintre la FCV és la manca d’embarcacions per a iniciar el jovent en la navegació amb aparell llatí. El president de la FCV deia aquesta setmana a 360ràdio que quan n’hi hagi demanda, ja es generarà oferta de barques. No sé com, més aviat diria que el que es generarà serà un cercle viciós (sense barques no hi ha demanda de navegar i sense demanda de navegar no hi ha barques) que aturarà en sec qualsevol intent de revifalla. La realitat és que no sabem bé de quina flota estem parlant; potser alguns llatinaires ho saben, però la majoria no. I si no coneixem els recursos de que es disposa, mal podrem rentabilitzar-los.

Un problema més: som un món tancat i poc comunicatiu. Als que proven d’acostar-se a la vela llatina per primer cop, els semblem un clan de difícil accés. A més a més, som un clan amb poca comunicació interna, no és fàcil contactar amb altres patrons ni estant-hi ficat. A pesar del gran pas endavant que han representat les noves eines de la xarxa, blocs i xarxes socials, (gràcies un cop més, Joan Sol) molts de nosaltres encara estan aïllats.

Resumint: a qui pregunti on pot aprendre a navegar a vela llatina, no sabem que dir-li; a qui pregunti quantes barques hi ha al país aparellades de llatina, tampoc; i tampoc sabrem que dir-li a qui pregunti com contactar amb determinat patró. Preocupant.

Ldesprés de diverses dutxes matinals, la meva particular conclusió és que fa falta una eina global que permeti respondre a totes aquestes preguntes: UNA BASE DE DADES LLATINAIRE.

No és una cosa difícil de muntar, i només amb els contactes dels membres de l’Associació ja hi hauria una massa crítica de gent suficient per començar. Hem de definir quina informació ha de contenir la base de dades, barques, tipologies d’aparell, patrons, tripulants experimentats, associacions... Ports base, dades de contacte, programa de navegació.... Aquesta informació existeix, hi ha gent que en té molta de recopilada, només faltaria concentrar-la. Repeteixo, no ho veig difícil. Crec que val la pena que ens hi posem. De fet, jo m’hi poso ja; en els propers dies miraré de publicar un primer esquelet de l’estructura de la base de dades. Ho discutirem i arribarem a un acord. Anar-la omplint serà feina de tots.

Xavi Corredor "Capitan Valdés" - Soci de La Mar d'Amics.

dilluns, 2 de maig de 2011

Dia del mestre d'aixa i altres reflexions.

La barca Esteban fou donada a l’associació La Mar d’Amics pocs dies desprès del temporal de Sant Esteve de l’any 2008. Fou necessària una reparació de fortuna i l’esforç d’anar traient l’aigua del company Ricardo Canalda durant el seu trasllat des de la barraca de la Cala Canyer on era, fins al varador de l’entitat al port palamosí. La barca, en molt mal estat, en molt poc temps es deteriorà irremeiablement.

El cas de l'"ESTEBAN" reflexa que a dia d'avui l'associació no disposa ni dels mitjans, ni els coneixements tècnics ni el compromís social per dur a terme cap restauració. Per tant el varador s'hauria de tractar com un lloc de reparació i no de restauració, almenys pel que respecte a acollir barques orfes. 



 
Tots estem en condicions d'avaluar els factors d'aquesta fallida. Aquests factors ens influeixen tant a petita o com gran escala.

A petita escala, és a dir la realitat del nostre varador considero que es tradueix en la limitació dels recursos humans i tècnics per restaurar barques. Restaurar una barca significa fer una avaluació, planificació i una posterior acció. Per una banda, els mitjans tècnics s'han solucionat al varador amb la compra del generador. En canvi, en el meu cas, després de dos anys, la limitació dels meus coneixements tècnics em fa evolucionar a ritme lent. "Sa Lluça" encara es troba en cures intensives, somio en que la podré reanimar. Després de varis intents en la restauració d’alguna de les part de la barca em vaig veure obligat a: primer que en Tino de Palamós em fes la roda i després a portar "Sa LLuça" a les drassanes d’en Quico Despuig perquè arreglessin part del bastiment, col.locar la roda, arreglar una part de la coberta, de l’orla,... i encara ara em queden dos problemes per resoldre: quilla, escues i una part de l’orla. Tot i el cost que em genera aquestes reparacions vaig assolint petits passos i desitjo si no empitjoren més les coses acabar la barca l'any que ve. I és que la crisis també ha arribat al varador. Tornant a la realitat del varador considero que si bé encara resten barques de fusta navegant, existeixen dos tipus de barques. Les barques reacratives i les professionals, per tant, dos maneres de fer i de ser en el món de la reparació, restauració i construcció. La nostra realitat malauradament ens situa en el món de les recreatives i en aquest país hem de pagar una taxa afegida en quant a la reparació, restauració o construcció. Sovint aquesta taxa és molt elevada pel propi desconeixement del medi. Així doncs, els que encara somiem en aprendre una petitíssima part d'aquest ofici, el que ens queda és fer un aprenentatge autodidacta. Per mi un referent és en Ben amb la “Onawind blue”. Es pot seguir en el seu blog http://theinvisibleworkshop.blogspot.com/

A gran escala, trobo que els pilars que sostenen el patrimoni marítim-històric són els vaixells, els varadors, les associacions, fundacions, museus, ... i l'eix per on es deriven aquests fonaments passa per l'ofici del mestre d’ aixa. En el nostre país crec que l’ofici es troba en perill d'extinció i és que avui dia la indústria de la fusta no dóna els rendiments de fa unes dècades. Així moltes vegades són els mateixos armadors amb nissagues de tradició els qui s'encarreguen de fer-se les seves pròpies reparacions i quan són estrictament necessàries acaben fent les reparacions en els varadors o amb l'ajut de professionals. Les barques institucionals són les que disposen d'un estatus més elevat, si més no disposen d’un organisme que les representa i les manté. Per tant aquestes poden perdurar en el temps encara que siguin com a museus mòbils. Per altra banda ens trobem amb els grans velers clàssics, gairabé centenaris. Generalment són armadors privats que juguen a un altre nivell, sense problemes econòmics per la seva supervivència. Tots i cadascun d’aquests vaixells necessiten crear-se un estatus, és a dir que la gent parli d’ells, que es conegui la seva història. Aquest estatus s’aconsegueix sobretot participant en regates, tall ships, trobades, festes mariners... Afortunadament aquests últims anys s’està fent un esforç per recuperar-la, si més no per mantenir-la, això es tradueix en que aquesta tradició es manté viva. No ens hem d’oblidar dels casos com el varador de “Nereo” o el varador “Do Astillero” a Galicia que es troben en un punt delicat en la seva existència. I és ampliament conegut que molts projectes s’han perdut al llarg d’aquesta singladura, ja sigui per manca de recolzament instucional, problemes financers, etc. Escoles de mestres d’aixa, vaixells, varadors,... res d’això no és fàcil si no hi ha un suport per part de l’administració.

Així doncs, si la continuïtat per perdurar el patrimoni marítim passa per conservar la nostra tradició, potser s’hauria de començar pel seu reconeixement. Vull dir que la figura del mestre d’aixa, com a eix fonamental, hauria de tenir la seva festa popular i el seu dia en el calendari, per tot el que ha representat per la marina catalana de tots els temps.

Gabi,   
Soci de La Mar d'Amics.

dijous, 28 d’abril de 2011

Cyrano: un berganti goleta

El soci i amic, Miquel Melero, ens ha fet arribar aquest vídeo del bergantí Cyrano en navegació.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Tarragona Sails empren el vol

“Volem que la Tarragona Sails esdevingui una estratègia per al món empresarial”

Del 4 al 8 de maig el Serrallo acollirà la Tarragona Sails, la primera trobada de vaixells clàssics de Tarragona, que anirà acompanyada d’una fira de productes relacionats amb el mar i la navegació, entre d’altres.

Com us vau decidir per Tarragona a l’hora d’organitzar un esdeveniment com aquest?

En Miquel, el capità del bergantí Cyrano, ja havia estat a Tarragona feia temps i quan hi va tornar de casualitat es va quedar impressionat del canvi que havia experimentat la zona del Serrallo en general. Això, un clima fantàstic i unes fructíferes relacions amb diverses institucions, que es van mostrar molt interessades en la iniciativa, ens van fer decidir per Tarragona com a seu de la nostra primera Tarragona Sails.

Quina és la filosofia d’aquest esdeveniment?

La filosofia és molt simple: volem acostar al gran públic la vida marinera i la màgia dels nostres vaixells de la manera més directa possible: obrint-los literalment les portes, portant-los a navegar en flota i mostrant-los com desenvolupem el nostre ofici en directe.

En què consistirà la Tarragona Sail Serrallo 2011?

El certamen es divideix en tres seccions: la zona d’amarratge dels vaixells i de navegació, on tothom que ho desitgi podrà visitar els vaixells amb jornades de portes obertes; una zona de fira amb estands relacionats amb el mar i la navegació tradicional, i finalment, un espai per a l’oci destinat als més petits amb inflables relacionats amb el món dels pirates i del mar.

Veieu la ciutadania receptiva a aquest esdeveniment?

De moment hem tingut una gran acollida tant de part de l’Ajuntament, a través del Patronat Municipal de Turisme, com de l’Autoritat Portuària, així com dels restauradors i comerciants del Serrallo, que s’han mostrat entusiasmats amb l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. Ara el nostre gran objectiu, a banda de la ciutadania en general, són els empresaris de la zona, als quals volem oferir una eina per promocionar els seus negocis. M’explico. La nostra intenció és que els empresaris de Tarragona i el seu entorn vegin el món de la navegació com un recurs més a l’hora de promocionar la seva empresa: reunions de treball, trobades informals, incentius empresarials…, en definitiva, volem que la Tarragona Sails esdevingui una estratègia més per al món empresarial, tal com succeeix en molts països del Nord d’Europa, on aquest tipus d’esdeveniments està molt consolidat.

La Contra 5/4/2011 http://www.noticiestgn.cat/

dilluns, 28 de març de 2011

Albaola: el país basc unes passes per davant.

El programa Thalassa del la televisió pública catalana - canal 33 - emeté el prop pasat divendres aquest reportatge sobre l'entitat Albaola i la seva ja llarga trajectòria dins l'àmbit de la recuperació patrimonial marítima en el veí país basc. Les seves experiències van molt més enllà de la restauració i construcció de rèpliques, aconseguint-hi afegir un valor d'aventura en vàries de les seves activitats.

dissabte, 12 de març de 2011

Com mesurar una barca?

El dibuix dels plànols com eina de representació gràfica

Agraïm sincerament aquesta interessant presentació que l'amic Vicente Garcia Delgado ha penjat a Internet.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Tarragona Sails - Serrallo 2011

Del 4 al 8 de maig de 2011, al mariner barri del Serralo i dins el marc del port tarragoní, és celebrarà la primera edició del TARRAGONA SAILS - SERRALLO 2011. Una reunió de vaixells d'època i amb esperit de tradició que vol acostar al públic en general a la navegació clàssica i tradicional a vela.

Podeu llegir-ne més detalls clicant sobre la imatge.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Projecte fragata Palamós (1875)

En la darrera Assemblea de La Mar d’Amics es presentà el projecte de construcció de una rèplica navegable a escala de la fragata Palamós. Construïda en fusta per B. Robesheau a Meteghan (Nova Escòcia) l’any 1875, des del tombant del segle XX fou propietat de la Naviliera Matas de Palamós. El seu nom original ”Jhon Bunyan” fou canviat pels nous propietaris pel de “Palamós”. Fou registrada amb les següents dimensions: 58.24 m d’eslora, 11.64 metres de mànega i 6.70 metres de puntal. Disposava de dues cobertes. L’any 1894 fou folrada amb coure tota la seva obra viva. Aquesta fragata viatjava entre Palamós, Barcelona i els ports de Canada, Xile o Argentina, transportant tota mena de mercaderies. Al Museu Marítim de Barcelona es conserva el seu mascaró de proa: “El cavaller de la ma al pit”.

Per què una fragata? L’Associació La Mar d’Amics té un nom llarg registrat: Associació per la difusió de la navegació tradicional i la recuperació del patrimoni marítim. Fins ara els esforços de l’entitat s’han basat en la segona part d’aquest nom: la recuperació patrimonial. Ara, en un canvi de rumb, l’objectiu serà la difusió de la navegació tradicional. Sovint hem emprat l’asseveració que dins d’algunes dècades serà possible de construir una barca amb vela llatina, o quadra, però a la nostra latitud, serà més difícil que algú la sàpiga fer navegar. A la nostra entitat els nostres associats disposen d’una varietat important de velers amb aparells diferents: llatina, cangrea, terç, guaira,... però de vela quadra només en té el bergantí “Cyrano”. Amb tot, és un aparell mixt, de bergantí, que combina veles de tall i quadres. Tots aquests raonaments ens menen a un vaixell com és la fragata.

Però la fragata... és un vaixell típic del Mediterrà? És cert parcialment. Durant el segle XIX el comerç català era transatlàntic, i els vaixells d’aquesta mena eren habituals al nostre litoral. La fragata Palamós a més tindrà un paper representatiu de la història palamosina. La família Matas ens ha cedit tota la documentació que han pogut conservar, en la qual s’hi troben els plànols, inscripcions, imatges, etc... Evidentment una associació com La Mar d’Amics no té capacitat econòmica per construir i mantenir una rèplica real d’un vaixell de 58 metres d’eslora. Per aquest motiu s’han cercat experiències externes. En elles s’ha trobat la resposta, que no ha estat altra que la construcció d’una rèplica a escala. Una mena de maqueta navegable on hi caben 6 o 8 tripulants. Amb una maniobra simplificada, però fidel en el nombre de veles, mesures i proporcions.

Un projecte com la rèplica de la fragata Palamós pretén per sobre de tot esdevenir integrador i una eina de participació social. Ha de servir per a dinamitzar l’espai de l’escar (varador) que té l’entitat a la zona de la Pedrera del port de Palamós. En tractar-se d’un projecte a mig termini (3 o més anys), suposarà una presència de l’entitat en l’activitat de la vila, donat que la seva construcció es farà en una zona transparent i visible des del vial del port, permetent que sigui un projecte conegut i participat pels vilatans i transeünts. La construcció ha de servir també perquè els associats col•laboradors aprenguin noves tècniques constructives, i consolidin els seus coneixements en el treball amb caps, veles,...

Què se’n farà de la fragata un cop construïda? El vaixell serà representatiu de l’Associació i d’ús col•lectiu dels seus associats. Esdevindrà l’eina de participació en activitats i festes de marina tradicional arreu: trobades, jornades, fires, festes, etc... Per la seva construcció serà fàcilment transportable dalt d'un remolc. De fet s’estarà en sec la major part del temps i només es farà a la mar en les ocasions que així ho vulguin els associats, fent a priori una estimació de entre 10 i 15 cops l’any. Es tracta d’un projecte singular, diferent i nou al nostre país que permetrà disposar d’una eina per conèixer una mena de navegació avui només permesa a grans bucs escola, majoritàriament militars; que ha de servir per aprendre i comprendre les dificultats que havia plantejat la navegació abans de la invenció dels motors.

La següent presentació explica el projecte amb més detall i mostra un exemple de construcció -en aquest cas d’un bergantí- als Estats Units. Dins uns mesos serà convocada una nova Assemblea per donar, o no, llum verda a aquest projecte.

dilluns, 17 de gener de 2011

Trobada informal d'hivern a Cala Estreta

El proper diumenge, 23 de gener, s'ha convocat una trobada informal a la Barraca de Cala Estreta. A la idea original del grup de Facebook "Slow Sailing", la nostra entitat s'hi ha sumat.

S'ha demanat, ara cal fer-ho, a l'Ajuntament palamosí la clau de la barraca. La idea és dinar plegats. Tot depenent de la meteorologia la idea original és anar-hi per mar, fondejar o varar les barques a la platja i gaudir de les conegudes "minves de gener", que solen anar acompanyades de temps molt estable.

Si voleu venir penseu a dur el vostre menjar i beguda. Un cop allà el podrem compartir.

Animeu-vos! Navegar a l'hivern és una experiència molt diferent!

Per si no sabeu arribar: 41º51'55.43N 3º10'22.47E

La Mar d'Amics al Facebook.

Els socis i sòcies ja disposen d'un fòrum on comentar, explicar, enviar fotografies. Es tracta d'un grup tancat reservat exclusivement als associats. Per entrar-hi cal enviar una sol·licitud. Animeu-vos! Aquesta ha d'esdevenir una forma directa de contacte i coneixement de què volem fer, que fem i en què somniem.

Per accedir-hi cliqueu sobre FACEBOOK

diumenge, 9 de gener de 2011

S.O.S. de l’Elvira.

L’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols signava el setembre de 2008 el conveni de cessió de la barca d’encerclament “ELVIRA” (1942) que havia recuperat l’Associació per la difusió de la navegació tradicional i la recuperació del patrimoni marítim – La Mar d’Amics de Palamós. Aquesta barca ha estat amarrada durant mesos al costat de la grua del port guixolenc sense continuar-se, per part de l’administració local, els treballs necessaris pel seu manteniment i finalització de la seva restauració. Finalment, s’enfonsà. Ara es troba “aparcada” en el solar habilitat entre la Carretera de Sant Pol i la de Palamós. El següent article, en una personificació del vaixell, ens explica el seu estat.



 
 S.O.S de l'Elvira.



L'Elvira actualment (2011) i en el moment de la seva avarada (2008)
desprès dels treballs de recuperació fets per La Mar d'Amics
 
Em dic Elvira i sóc una barca de fusta de pesca d’encerclament de l’any 1942. Fa uns dies que ja no suro. Vaig ofegar-me a les tranquil•les aigües del port de Sant Feliu de Guíxols sense que ningú en tingués cura. Ara, desprès d’estrènyer-me amb unes cintes al voltant del meu malmès buc, m’han deixat en terra. Sento dir que m’han “aparcat” en un solar. Tinc el folre de fusta molt espatllat i algun forat. A la meva popa hi tinc una companya que no passa el mateix fred que jo. Ella roman tapada amb una lona i té un rètol que explica que l’estan restaurant. Estic molt trista. Recordo aquells dies que la gent de La Mar d’Amics de Palamós es trobaven per treballar en mi. Foren mesos d’esforç i treball comú. Repararen totes les meves juntes, canviaren trossos de fusta fets malbé, construïren un pont nou, i em pintaren d’uns colors vius i alegres, que ara, dos anys més tard només conserven un somriure d’aquelles riallades.


Les circumstàncies feren que l’ Associació La Mar d’Amics em donessin a l’Ajuntament de Sant Feliu per acabar la meva recuperació i esdevenir un vaixell cultural. Tots aquells projectes de passejar infants, d’explicar com havia treballat pescant durant tants anys, de mostrar aquesta meravella de litoral que tant bé conec, de participar en festes i trobades semblen haver-se esvaït. Tant de bo encara romangués en mans d’aquells que tant m’estimaven. M’he estat dos anys amarrat en diferents ports, mentre les meves fustes s’assecaven, rebia cops d’altres vaixells que tenien la sort de navegar. Dos anys sense que ningú em poses les mans a sobre per acaronar-me, per somniar en futures singladures, mirar-me l’oli o posar en marxa el meu cor d’acer i fer girar la meva gran hèlix.

En lloc de dur-me a la drassana, a l’escar m’han “amarrat” en un aparcament de cotxes. Jo encara tinc ganes de tornar en mar. la meva situació és desesperada, per això un faig arribar aquest S.O.S.

L’Elvira de Palamós. 1942.

dissabte, 1 de gener de 2011

Veredicte jurat 4t Concurs social de fotografia + Calendari La Mar d'amics 2011.




1r premi - Josep Aymerich
 
 El jurat del 4t Concurs social de fotografia presidit pel fotòrgraf basc Xabier Armendariz ha triat com a vencedora la fotografia número 6, d'en Josep Aymerich, com a guanyadora d'aquest. En destaca la seva composició i exposicions adquades, en un moment amb una llum complexa, que és capaç d'oferir tots els detalls de la barca i de les seves veles. Oferint globalment una plàstica molt correcte.



2n premi - Jordi Sanz
 
Com a segona classificada la fotografia número 2, d'en Jordi Sanz, que tot i ser un tema recorrent com és el capvespre ofereix una bona combinació entre el vaixell, les persones i les gavines en primer pla.



3r premi - Xavier Corredor
 
I en tercer lloc la fotografia número 25, d'en Xavier Corredor, per la seva aposta senzilla i arriscada que funciona perfectament per la seva composició i cromatisme.

I aprofitant el primer dia de l'any us fem arribar un petit regal per tothom. Clicant a  qualsevol imatge podreu descarregar-vos i imprimir el CALENDARI 2011 (en format pdf 300dpi) que recull les fotografies premiades en aquesta i en les tres darreres edicions del concurs social de fotografia. O podeu descarregar-vos-el en alta definició a CALENDARI 2011 HD .