Dia del mestre d'aixa i altres reflexions.

La barca Esteban fou donada a l’associació La Mar d’Amics pocs dies desprès del temporal de Sant Esteve de l’any 2008. Fou necessària una reparació de fortuna i l’esforç d’anar traient l’aigua del company Ricardo Canalda durant el seu trasllat des de la barraca de la Cala Canyer on era, fins al varador de l’entitat al port palamosí. La barca, en molt mal estat, en molt poc temps es deteriorà irremeiablement.

El cas de l'"ESTEBAN" reflexa que a dia d'avui l'associació no disposa ni dels mitjans, ni els coneixements tècnics ni el compromís social per dur a terme cap restauració. Per tant el varador s'hauria de tractar com un lloc de reparació i no de restauració, almenys pel que respecte a acollir barques orfes. 



 

Tots estem en condicions d'avaluar els factors d'aquesta fallida. Aquests factors ens influeixen tant a petita o com gran escala.

A petita escala, és a dir la realitat del nostre varador considero que es tradueix en la limitació dels recursos humans i tècnics per restaurar barques. Restaurar una barca significa fer una avaluació, planificació i una posterior acció. Per una banda, els mitjans tècnics s'han solucionat al varador amb la compra del generador. En canvi, en el meu cas, després de dos anys, la limitació dels meus coneixements tècnics em fa evolucionar a ritme lent. "Sa Lluça" encara es troba en cures intensives, somio en que la podré reanimar. Després de varis intents en la restauració d’alguna de les part de la barca em vaig veure obligat a: primer que en Tino de Palamós em fes la roda i després a portar "Sa LLuça" a les drassanes d’en Quico Despuig perquè arreglessin part del bastiment, col.locar la roda, arreglar una part de la coberta, de l’orla,... i encara ara em queden dos problemes per resoldre: quilla, escues i una part de l’orla. Tot i el cost que em genera aquestes reparacions vaig assolint petits passos i desitjo si no empitjoren més les coses acabar la barca l'any que ve. I és que la crisis també ha arribat al varador. Tornant a la realitat del varador considero que si bé encara resten barques de fusta navegant, existeixen dos tipus de barques. Les barques reacratives i les professionals, per tant, dos maneres de fer i de ser en el món de la reparació, restauració i construcció. La nostra realitat malauradament ens situa en el món de les recreatives i en aquest país hem de pagar una taxa afegida en quant a la reparació, restauració o construcció. Sovint aquesta taxa és molt elevada pel propi desconeixement del medi. Així doncs, els que encara somiem en aprendre una petitíssima part d'aquest ofici, el que ens queda és fer un aprenentatge autodidacta. Per mi un referent és en Ben amb la “Onawind blue”. Es pot seguir en el seu blog http://theinvisibleworkshop.blogspot.com/

A gran escala, trobo que els pilars que sostenen el patrimoni marítim-històric són els vaixells, els varadors, les associacions, fundacions, museus, ... i l'eix per on es deriven aquests fonaments passa per l'ofici del mestre d’ aixa. En el nostre país crec que l’ofici es troba en perill d'extinció i és que avui dia la indústria de la fusta no dóna els rendiments de fa unes dècades. Així moltes vegades són els mateixos armadors amb nissagues de tradició els qui s'encarreguen de fer-se les seves pròpies reparacions i quan són estrictament necessàries acaben fent les reparacions en els varadors o amb l'ajut de professionals. Les barques institucionals són les que disposen d'un estatus més elevat, si més no disposen d’un organisme que les representa i les manté. Per tant aquestes poden perdurar en el temps encara que siguin com a museus mòbils. Per altra banda ens trobem amb els grans velers clàssics, gairabé centenaris. Generalment són armadors privats que juguen a un altre nivell, sense problemes econòmics per la seva supervivència. Tots i cadascun d’aquests vaixells necessiten crear-se un estatus, és a dir que la gent parli d’ells, que es conegui la seva història. Aquest estatus s’aconsegueix sobretot participant en regates, tall ships, trobades, festes mariners... Afortunadament aquests últims anys s’està fent un esforç per recuperar-la, si més no per mantenir-la, això es tradueix en que aquesta tradició es manté viva. No ens hem d’oblidar dels casos com el varador de “Nereo” o el varador “Do Astillero” a Galicia que es troben en un punt delicat en la seva existència. I és ampliament conegut que molts projectes s’han perdut al llarg d’aquesta singladura, ja sigui per manca de recolzament instucional, problemes financers, etc. Escoles de mestres d’aixa, vaixells, varadors,... res d’això no és fàcil si no hi ha un suport per part de l’administració.

Així doncs, si la continuïtat per perdurar el patrimoni marítim passa per conservar la nostra tradició, potser s’hauria de començar pel seu reconeixement. Vull dir que la figura del mestre d’aixa, com a eix fonamental, hauria de tenir la seva festa popular i el seu dia en el calendari, per tot el que ha representat per la marina catalana de tots els temps.

Gabi,   

Soci de La Mar d'Amics.