La navegació popular de la S.N.N.

La Société Nautique de Narbonne (S.N.N.) fou creada l’any 1907 a l’espai anomenat la Nautique a la part nord de l’estany de Bages-Sigean a uns 4 quilòmetres de Narbonne. En un aiguamoll que era una autèntica fàbrica de mosquits. Els primers socis, immunes als atacs dels dípters, dels mosquits aedes o altres anòfels, van començar les primeres rades portuàries amb les seves pales, carretons i sobretot amb els seus braços. La flota en aquells temps estava composta per vaixells de pesca, llaüts, més o menys grans, propulsats a vela, motor, rem i perxa. Organitzaven regates, que eren força seguides pels narbonesos, visitants i autoritats, com es pot veure en moltes de les fotografies que conserven en els seus arxius.

Poc a poc els tipus dels vaixells evolucionen apareixent monotips com el Valras, uns velers de fusta amb els que es creà la primera flota de vaixells en sèrie. La navegació d’esbarjo es democratitza ràpidament i els mestres d’aixa i velers, llencen nous tipus de vaixells, encara de fusta: Sharpies, Vauriens, Mousses. Aquests velers lleugers solitaris de construcció amateur precedeixen l’arribada de la gran època dels 505 i dels primer Finn, Yole, fins els actuals Europa, Laser, 420, 470, etc...

En paral•lel, l’ampliació de les rades portuàries a partir de 1945 permet la incorporació dels primers velers habitables. Sempre amb unes mesures màximes obligades pel calat de l’estany on es troba tota la instal•lació. Així com a molt hi trobarem vaixells de 7,5 m d’eslora i de 0,8 m de calat.

Podem dir que la S.N.N. és un gran petit port. Des de 1978 té reconeguda la concessió com a port esportiu, cosa que els obliga a mantenir les seves instal•lacions i preservar el seu entorn d’una forma especial. El port es troba dins un Parc Natural Regional. En un entorn que poc ha canviat en els darrers 80 anys com es pot comprovar en una gran fotografia de la dècada dels anys 30 del segle passat que hi ha en la seva seu social.

Vista de les "catalanes" des de la terrassa de la seu social.

Dins la S.N.N. hi trobem una secció dedicada als “vieux greements”, o com en diem nosaltres als vaixells patrimonials. Compta amb una desena de llaüts (catalanes, en diuen ells), “bettes”, i barquetes marselleses. Els seus propietaris, que estimen el patrimoni marítim. Organitzen cada any una jornada d’animació - a la que hem tingut el privilegi de ser invitats enguany - , així com també participen en d’altres trobades o events com Sète, Brest o Douarnenez. Les seves barques es troben just al davant de la seu social, perfilant amb els seus arbres i antenes una magnífica silueta sobre l’horitzó d’aquest petit mar tancat que és l’estany de Bages-Sigean.

En Jordi Salvador conversant amb en Jean-Pierre Bousquet,
 un dels nauticars més apassionats de la S.N.N.

Els associats a la S.N.N. tenen el sobrenom de “nauticards”. Això significa que són persones apassionades per la vela i pels vaixells, practicants de la navegació a vela o motor d’esbarjo, de la pesca o de la vela esportiva. Tots ells són amants dels plaers de la vida i cerquen a través de l’esperit associatiu, moments d’evasió o de recolliment comuns. Estimen i estan familiaritzats amb la natura i sobretot l’entorn de l’estany de Bages-Sigean. Els agrada la recerca i conservació del lèxic marítim del llenguadoc, reivindicant aquest idioma, aquesta cultura i aquest país sota la bandera de la creu sobre fons vermell. Fins i tot l’ajuntament ha posat nom a un carrer en homenatge a tots ells, la rue des Nautiquards.

La vella grua ferroviària que es mereix un expedient
de bé patrimonial segueix en servei per vaixells de fins a 4 Tm.

La S.N.N. disposa de tots els serveis als que estem acostumats en els ports esportius del nostre país: grua, escar, marina seca, zona de recuperació i reciclatge, vestidors, serveis, bar-restaurant,... A les que cal sumar un centre d’interpretació de la natura, l’Escola de Vela, un edifici amb dormitoris i una antiga drassana coberta que encara està en ús. El més sorprenent de tot és que el conjunt d’aquestes instal•lacions estan a l’abast que qualsevol. Per l’any 2011, la quota anual de soci és de tant sols 85 €. O el preu d’un amarrador 404 €! (cal esperar actualment uns dos anys per disposar-ne d’un). Aquests preus són només un exemple de com la nàutica no té perquè ser el privilegi exclusiu de persones riques (evitem els eufemismes actuals). La S.N.N. dona una lliçó del significat de la nàutica popular, absolutament lluny de les tarifes a les que ens tenen acostumats tant les administracions públiques (Ports de la Generalitat), com les empreses privades concessionàries de les instal•lacions portuàries del litoral català. I dona aquesta lliçó des de fa més de 100 anys. És doncs una alternativa, un camí cap a un canvi de sistema que prova que és possible.

Dins la col•lecció de llibres editats pel Parc Naturel Régional de la Narbonnaise en Méditerranée, hi un dedicat a aquesta entitat. El seu títol: La Nautique ou l’autre façon de naviguer (La Nautique o l’altra forma de navegar) és tota una declaració d’intencions que posa de relleu aquesta voluntat d’acostar la navegació a tothom. Les persones que ens acolliren com en Jean Pierre, en Louis, en Laurent, en Jean Claude, en Yann o el seu president en Jean com tots els altres amb qui compartírem menges i llargues estones resultants de l’impossibilitat de sortir a navegar per la tramuntana, són i seran, com deia la cançó olímpica, amics per sempre.