L'ormeig del sardinal va ser durant generacions un dels més estesos que hi va haver a tot el litoral, i no va desaparèixer fins ja ben entrada la dècada dels anys cinquanta quan la trenyina ja tenia la majoria d'edat a la costa Catalana.
Pescaven al sardinal amb lleguts d'una eslora entre vuit i dotze metres, estrets de mànega i amb molta brusca per desaigüar. Sovint anaven a rem per falta de vent.
La inovació de la pesca de pas o sardinal va arribar quan els pescadors s'adonaren que un cop calada la Xavega, darrere el cop ja aixugat a la platja hi seguia una gran mola de peix blau que anava enlluernat darrere el bot de llum. Calaven els sardinals darrere l'art de Xavega i el peix en apagar el llum hi quedava esmallat. Així va ser com es va començar a implantar la pesca de la trenyina.
Aquesta nova manera d'enganyar el peix va coincidir amb l'arribada dels primers motors i va facilitar molt la calada, reconvertint les peces anxoveres que eren més cegues en una trenyina per encerclar el peix.
Aquesta nova manera de pescar el peix blau va obligar a fer grans canvis en les formes de sempre dels lleguts. Calia molta amplada per treballar a coberta, carregar l'embolum de la xarxa de trenyina i les caixes per posar el peix (amb els lleguts de sardinal el treball de d'esmallar es feia a la platja).
Les noves construccions s'escamparen pel litoral com una taca d'oli i els nous bastiments oferien un gran contrast amb aquelles altres barques estretes i fines construides per navegar a vela.
La renovació d'embarcacions deguda a l'evolució que portava la presència del motor a la pesca suposava un esforç econòmic considerable a les modestes families pescadores d'aquells anys. La instal·lació de motors esdevenia quasi obligada. Erem el 1928, els inicis de la decadència de la navegació a vela per la pesca en aquesta costa, i una posició d'estancament en les velles formes ja no podia tenir continuïtat: a més o menys llarg termini tenia els dies comptats. Entràvem a la dècada dels quaranta.
Aquests nous bastiments d'una eslora d'entre deu i dotze metres amb una mànega considerable van seguir pescant fins entrats els anys seixanta en que es feren un lloc en els ports i ja no els treien a la platja. Va ser la dècada dels setanta quan va arribar la segona gran renovació que els va permetre posar un motor més potent, treure les escoues, carrar les popes i aixecar orles que les feia més valentes de cara a les entrades de vent en tornar enterra. Aquesta va ser la generació que va conèixer 'l'ecosonda", un aparell que molts es van registir a montar, però en poc temps va esdevenir imprescindible. El montatge de la sonda els va obligar a construir-hi un pont amb timó. L'antigua generació serbaven amb guardins a popa. Aquest tipus de 'vaixell i pesca' ha arribat als nostres dies millorant els bastiments com també la tecnologia, van conèixer els primers sonars i radars. També han estat testimonis dels canvis en la millora del sistema del bot de llum, de les teies de llenya, acetilé, propà i la nova llum elèctrica.
El gran canvi que gaudim avui en dia a la trenyina va arribar l'any 1985, construccions de barques de poliéster, grans potències en els motors, aparells sofisticats, màquines de neu, bot de llum a bord, etc.
Glòria Mauri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada