La navegació popular de la S.N.N.

La Société Nautique de Narbonne (S.N.N.) fou creada l’any 1907 a l’espai anomenat la Nautique a la part nord de l’estany de Bages-Sigean a uns 4 quilòmetres de Narbonne. En un aiguamoll que era una autèntica fàbrica de mosquits. Els primers socis, immunes als atacs dels dípters, dels mosquits aedes o altres anòfels, van començar les primeres rades portuàries amb les seves pales, carretons i sobretot amb els seus braços. La flota en aquells temps estava composta per vaixells de pesca, llaüts, més o menys grans, propulsats a vela, motor, rem i perxa. Organitzaven regates, que eren força seguides pels narbonesos, visitants i autoritats, com es pot veure en moltes de les fotografies que conserven en els seus arxius.

Poc a poc els tipus dels vaixells evolucionen apareixent monotips com el Valras, uns velers de fusta amb els que es creà la primera flota de vaixells en sèrie. La navegació d’esbarjo es democratitza ràpidament i els mestres d’aixa i velers, llencen nous tipus de vaixells, encara de fusta: Sharpies, Vauriens, Mousses. Aquests velers lleugers solitaris de construcció amateur precedeixen l’arribada de la gran època dels 505 i dels primer Finn, Yole, fins els actuals Europa, Laser, 420, 470, etc...

En paral•lel, l’ampliació de les rades portuàries a partir de 1945 permet la incorporació dels primers velers habitables. Sempre amb unes mesures màximes obligades pel calat de l’estany on es troba tota la instal•lació. Així com a molt hi trobarem vaixells de 7,5 m d’eslora i de 0,8 m de calat.

Podem dir que la S.N.N. és un gran petit port. Des de 1978 té reconeguda la concessió com a port esportiu, cosa que els obliga a mantenir les seves instal•lacions i preservar el seu entorn d’una forma especial. El port es troba dins un Parc Natural Regional. En un entorn que poc ha canviat en els darrers 80 anys com es pot comprovar en una gran fotografia de la dècada dels anys 30 del segle passat que hi ha en la seva seu social.

Vista de les "catalanes" des de la terrassa de la seu social.

Dins la S.N.N. hi trobem una secció dedicada als “vieux greements”, o com en diem nosaltres als vaixells patrimonials. Compta amb una desena de llaüts (catalanes, en diuen ells), “bettes”, i barquetes marselleses. Els seus propietaris, que estimen el patrimoni marítim. Organitzen cada any una jornada d’animació - a la que hem tingut el privilegi de ser invitats enguany - , així com també participen en d’altres trobades o events com Sète, Brest o Douarnenez. Les seves barques es troben just al davant de la seu social, perfilant amb els seus arbres i antenes una magnífica silueta sobre l’horitzó d’aquest petit mar tancat que és l’estany de Bages-Sigean.

En Jordi Salvador conversant amb en Jean-Pierre Bousquet,
 un dels nauticars més apassionats de la S.N.N.

Els associats a la S.N.N. tenen el sobrenom de “nauticards”. Això significa que són persones apassionades per la vela i pels vaixells, practicants de la navegació a vela o motor d’esbarjo, de la pesca o de la vela esportiva. Tots ells són amants dels plaers de la vida i cerquen a través de l’esperit associatiu, moments d’evasió o de recolliment comuns. Estimen i estan familiaritzats amb la natura i sobretot l’entorn de l’estany de Bages-Sigean. Els agrada la recerca i conservació del lèxic marítim del llenguadoc, reivindicant aquest idioma, aquesta cultura i aquest país sota la bandera de la creu sobre fons vermell. Fins i tot l’ajuntament ha posat nom a un carrer en homenatge a tots ells, la rue des Nautiquards.

La vella grua ferroviària que es mereix un expedient
de bé patrimonial segueix en servei per vaixells de fins a 4 Tm.

La S.N.N. disposa de tots els serveis als que estem acostumats en els ports esportius del nostre país: grua, escar, marina seca, zona de recuperació i reciclatge, vestidors, serveis, bar-restaurant,... A les que cal sumar un centre d’interpretació de la natura, l’Escola de Vela, un edifici amb dormitoris i una antiga drassana coberta que encara està en ús. El més sorprenent de tot és que el conjunt d’aquestes instal•lacions estan a l’abast que qualsevol. Per l’any 2011, la quota anual de soci és de tant sols 85 €. O el preu d’un amarrador 404 €! (cal esperar actualment uns dos anys per disposar-ne d’un). Aquests preus són només un exemple de com la nàutica no té perquè ser el privilegi exclusiu de persones riques (evitem els eufemismes actuals). La S.N.N. dona una lliçó del significat de la nàutica popular, absolutament lluny de les tarifes a les que ens tenen acostumats tant les administracions públiques (Ports de la Generalitat), com les empreses privades concessionàries de les instal•lacions portuàries del litoral català. I dona aquesta lliçó des de fa més de 100 anys. És doncs una alternativa, un camí cap a un canvi de sistema que prova que és possible.

Dins la col•lecció de llibres editats pel Parc Naturel Régional de la Narbonnaise en Méditerranée, hi un dedicat a aquesta entitat. El seu títol: La Nautique ou l’autre façon de naviguer (La Nautique o l’altra forma de navegar) és tota una declaració d’intencions que posa de relleu aquesta voluntat d’acostar la navegació a tothom. Les persones que ens acolliren com en Jean Pierre, en Louis, en Laurent, en Jean Claude, en Yann o el seu president en Jean com tots els altres amb qui compartírem menges i llargues estones resultants de l’impossibilitat de sortir a navegar per la tramuntana, són i seran, com deia la cançó olímpica, amics per sempre.

La Festa de la Nàutica a Narbonne.

Els dies 14 i 15 de maig de 2011, una delegació de La Mar d'Amics formada per dues barques ha participat en la Fête du Nautisme a la Société Nautique de Narbonne. Dues jornades d'activitats que s'han vist afectades per una entrada del "Joan de Narbona", del vent de Tramuntana que no deixà de bufar ni un sol minut ni dissabte, ni diumenge. Només alguns agossarats -bojos, simpàticament - patrons desafiaren la meteorologia, i només una de les barques obrí finalment la seva vela totalment arrissada. La festa ha servit per conèixer les persones que formen aquesta entitat més que centenària. Descobrir un espai on la nàutica d'esbarjo esdevé totalment popular i a l'abast, lluny del model dels nostres Clubs Nàutics. 

En pocs dies apareixerà en aquest mateix blog un article sobre aquesta forma diferent de viure el mar i la navegació. 

Reflexiona a la dutxa.

Fa pocs dies, s’ha publicat una entrada a EL MAR ÉS EL CAMÍ sobre l’ensenyament de la navegació a vela llatina. Oportú com sempre, en Joan Sol ha tornat a obrir el debat sobre la difusió d’aquesta forma de navegar, de com fer-hi entrar saba nova, del paper dels clubs de vela, de la Federació Catalana de Vela (FCV), de la competició com a eina de popularització.... En pocs dies s’ha generat un reguitzell d’opinions i comentaris i s’ha obert un debat que sens dubte és enriquidor.

Paral·lelament, s’ha difós la notícia de la dimissió de la Junta de Classe de Vela Llatina de la FCV. A la carta de dimissió i, especialment, a les declaracions del Secretari de Classe dimissionari a 360ràdio s’hi percep desencoratjament i frustració. S’hi fan retrets explícits als clubs de vela i a la colla de navegants de la qual formo part (d’ara endavant “els folklòrics romàntics”) per no haver-nos abocat a la vessant competitiva de la vela tradicional en el grau que esperava la Junta de Classe. Cap apunt d’autocrítica, la qual cosa és si més no sorprenent; si al cap de set anys de feina constant, dura, fosca i poc reconeguda no s’ha assolit l’objectiu desitjat, és poc probable que tota la responsabilitat sigui dels altres.

Finalment, tinc la impressió que el desencís, el cansament dels directius, l’atonia de la massa social i la sensació d’haver fallat en algunes coses sembla que també s’ha apoderat d’aquesta Associació. Exemples d’això: la carta que ens ha enviat fa unes setmanes el nostre president i les reflexions del Gabi publicades al blog fa pocs dies.

Tot aquest seguit de successos ha provocat que les meves reflexions durant la diària dutxa matinal s’hagin anat centrant en la navegació tradicional, el seu futur a casa nostra i en quina pot ser la meva aportació a aquest futur. El resultat d’aquestes reflexions és el que vull exposar ara.

La vela llatina a Catalunya sembla ser patrimoni de persones d’una certa edat. Tant en la vessant de recuperació i manteniment del patrimoni marítim com en la vessant de la navegació amb aparells tradicionals, no hi ha gaire jovent, a les trobades sempre som els mateixos i les noves incorporacions es produeixen amb comptagotes. Canviar aquesta tendència era l’objectiu final de la Junta de Classe dimissionària, que no s’ha assolit.

Per altra banda, un dels problemes que sembla que han causat al fracàs de la Classe de Vela Llatina dintre la FCV és la manca d’embarcacions per a iniciar el jovent en la navegació amb aparell llatí. El president de la FCV deia aquesta setmana a 360ràdio que quan n’hi hagi demanda, ja es generarà oferta de barques. No sé com, més aviat diria que el que es generarà serà un cercle viciós (sense barques no hi ha demanda de navegar i sense demanda de navegar no hi ha barques) que aturarà en sec qualsevol intent de revifalla. La realitat és que no sabem bé de quina flota estem parlant; potser alguns llatinaires ho saben, però la majoria no. I si no coneixem els recursos de que es disposa, mal podrem rentabilitzar-los.

Un problema més: som un món tancat i poc comunicatiu. Als que proven d’acostar-se a la vela llatina per primer cop, els semblem un clan de difícil accés. A més a més, som un clan amb poca comunicació interna, no és fàcil contactar amb altres patrons ni estant-hi ficat. A pesar del gran pas endavant que han representat les noves eines de la xarxa, blocs i xarxes socials, (gràcies un cop més, Joan Sol) molts de nosaltres encara estan aïllats.

Resumint: a qui pregunti on pot aprendre a navegar a vela llatina, no sabem que dir-li; a qui pregunti quantes barques hi ha al país aparellades de llatina, tampoc; i tampoc sabrem que dir-li a qui pregunti com contactar amb determinat patró. Preocupant.

Ldesprés de diverses dutxes matinals, la meva particular conclusió és que fa falta una eina global que permeti respondre a totes aquestes preguntes: UNA BASE DE DADES LLATINAIRE.

No és una cosa difícil de muntar, i només amb els contactes dels membres de l’Associació ja hi hauria una massa crítica de gent suficient per començar. Hem de definir quina informació ha de contenir la base de dades, barques, tipologies d’aparell, patrons, tripulants experimentats, associacions... Ports base, dades de contacte, programa de navegació.... Aquesta informació existeix, hi ha gent que en té molta de recopilada, només faltaria concentrar-la. Repeteixo, no ho veig difícil. Crec que val la pena que ens hi posem. De fet, jo m’hi poso ja; en els propers dies miraré de publicar un primer esquelet de l’estructura de la base de dades. Ho discutirem i arribarem a un acord. Anar-la omplint serà feina de tots.

Xavi Corredor "Capitan Valdés" - Soci de La Mar d'Amics.

Dia del mestre d'aixa i altres reflexions.

La barca Esteban fou donada a l’associació La Mar d’Amics pocs dies desprès del temporal de Sant Esteve de l’any 2008. Fou necessària una reparació de fortuna i l’esforç d’anar traient l’aigua del company Ricardo Canalda durant el seu trasllat des de la barraca de la Cala Canyer on era, fins al varador de l’entitat al port palamosí. La barca, en molt mal estat, en molt poc temps es deteriorà irremeiablement.

El cas de l'"ESTEBAN" reflexa que a dia d'avui l'associació no disposa ni dels mitjans, ni els coneixements tècnics ni el compromís social per dur a terme cap restauració. Per tant el varador s'hauria de tractar com un lloc de reparació i no de restauració, almenys pel que respecte a acollir barques orfes. 



 

Tots estem en condicions d'avaluar els factors d'aquesta fallida. Aquests factors ens influeixen tant a petita o com gran escala.

A petita escala, és a dir la realitat del nostre varador considero que es tradueix en la limitació dels recursos humans i tècnics per restaurar barques. Restaurar una barca significa fer una avaluació, planificació i una posterior acció. Per una banda, els mitjans tècnics s'han solucionat al varador amb la compra del generador. En canvi, en el meu cas, després de dos anys, la limitació dels meus coneixements tècnics em fa evolucionar a ritme lent. "Sa Lluça" encara es troba en cures intensives, somio en que la podré reanimar. Després de varis intents en la restauració d’alguna de les part de la barca em vaig veure obligat a: primer que en Tino de Palamós em fes la roda i després a portar "Sa LLuça" a les drassanes d’en Quico Despuig perquè arreglessin part del bastiment, col.locar la roda, arreglar una part de la coberta, de l’orla,... i encara ara em queden dos problemes per resoldre: quilla, escues i una part de l’orla. Tot i el cost que em genera aquestes reparacions vaig assolint petits passos i desitjo si no empitjoren més les coses acabar la barca l'any que ve. I és que la crisis també ha arribat al varador. Tornant a la realitat del varador considero que si bé encara resten barques de fusta navegant, existeixen dos tipus de barques. Les barques reacratives i les professionals, per tant, dos maneres de fer i de ser en el món de la reparació, restauració i construcció. La nostra realitat malauradament ens situa en el món de les recreatives i en aquest país hem de pagar una taxa afegida en quant a la reparació, restauració o construcció. Sovint aquesta taxa és molt elevada pel propi desconeixement del medi. Així doncs, els que encara somiem en aprendre una petitíssima part d'aquest ofici, el que ens queda és fer un aprenentatge autodidacta. Per mi un referent és en Ben amb la “Onawind blue”. Es pot seguir en el seu blog http://theinvisibleworkshop.blogspot.com/

A gran escala, trobo que els pilars que sostenen el patrimoni marítim-històric són els vaixells, els varadors, les associacions, fundacions, museus, ... i l'eix per on es deriven aquests fonaments passa per l'ofici del mestre d’ aixa. En el nostre país crec que l’ofici es troba en perill d'extinció i és que avui dia la indústria de la fusta no dóna els rendiments de fa unes dècades. Així moltes vegades són els mateixos armadors amb nissagues de tradició els qui s'encarreguen de fer-se les seves pròpies reparacions i quan són estrictament necessàries acaben fent les reparacions en els varadors o amb l'ajut de professionals. Les barques institucionals són les que disposen d'un estatus més elevat, si més no disposen d’un organisme que les representa i les manté. Per tant aquestes poden perdurar en el temps encara que siguin com a museus mòbils. Per altra banda ens trobem amb els grans velers clàssics, gairabé centenaris. Generalment són armadors privats que juguen a un altre nivell, sense problemes econòmics per la seva supervivència. Tots i cadascun d’aquests vaixells necessiten crear-se un estatus, és a dir que la gent parli d’ells, que es conegui la seva història. Aquest estatus s’aconsegueix sobretot participant en regates, tall ships, trobades, festes mariners... Afortunadament aquests últims anys s’està fent un esforç per recuperar-la, si més no per mantenir-la, això es tradueix en que aquesta tradició es manté viva. No ens hem d’oblidar dels casos com el varador de “Nereo” o el varador “Do Astillero” a Galicia que es troben en un punt delicat en la seva existència. I és ampliament conegut que molts projectes s’han perdut al llarg d’aquesta singladura, ja sigui per manca de recolzament instucional, problemes financers, etc. Escoles de mestres d’aixa, vaixells, varadors,... res d’això no és fàcil si no hi ha un suport per part de l’administració.

Així doncs, si la continuïtat per perdurar el patrimoni marítim passa per conservar la nostra tradició, potser s’hauria de començar pel seu reconeixement. Vull dir que la figura del mestre d’aixa, com a eix fonamental, hauria de tenir la seva festa popular i el seu dia en el calendari, per tot el que ha representat per la marina catalana de tots els temps.

Gabi,   

Soci de La Mar d'Amics.