El Canal de Midi és una via navegable francesa que uneix el riu Garona a Toulouse amb la Mar Mediterrània. Forma conjuntament amb el Canal lateral de la Garona (de Toulouse a Boudeaux) l’anomena’t Canal dels Dos Mars que comunica per via fluvial l’Atlàntic amb el Mediterrà, essent continuat pel nord-est fins el riu Rhône a Sète.
En el moment de la seva construcció s’anomenà Canal Reial del Llenguadoc, sent rebatejat amb el seu nom actual l’any 1789 durant la Revolució francesa. És el canal navegable més antic d’Europa.
Per entendre una obra d’aquestes característiques cal mirar en el seu context la navegació fluvial de l’època. El complicat manteniment que necessiten els rius per mantenir-se oberts al trànsit, sumat a les necessitats estratègiques de les vies de comunicació va afavorir la construcció de Canals per Europa (aquesta època daurada dels transport fluvial acabarà amb l’arribada del ferrocarril.
En el cas del Canal de Midi foren les necessitats econòmiques i polítiques, i el desig de marcar el seu regnat amb una obra intemporal les que dugueren a Lluis XIV a posar en pràctica la vella quimera dels governants francesos: la construcció d’una via navegable que permetés la comunicació interna entre les dues costes del sud del país. Aquest projecte havia estat somniat anteriorment per altres governants com Neró, Cèsar August, Carlemany, Francesc I, Carles IX o Enric IV que volien preservar els seus vaixells i mercaderies del perill que suposava creuar l’Estret de Gibraltar. L’obra es portà a terme entre 1666 i 1681 sota la supervisió de l’enginyer Pierre-Paul Riquet, l’èxit de la qual si valgué el títol de Baró de Bonrepós.
Irònicament un projecte similar havia estat confiat a principis del segle XVII a un equip del qual formava part François-Guillaume Riquet, pare de Pierre-Paul. En el seu moment s’havia descartat per no trobar una solució fiable a l’abastament d’aigua desde el seu origen. Aquest problema fou resolt pel fill,que veuria com l’any 1666 unedicte reial signat pel ministre Colbert autoritza l’inici de les obres, els cost de les quals - 17.000.000 de lliures de l’època fou pagat entre el Rei (40%), la província (40%) i el propi Riquet (20%) que es convertí d’aquesta forma en propietari ( els seus descendents es veieren obligats a seguir pagant el canal durant els següents 50 anys).
El canal s’obri a la navegació l’any 1681, tot i que en Riquet havia mort un any abans a Toulouse.
Durant més de quinze anys, prop de 12.000 obrers treballaren en les obres sota unes condicions financeres i laborals que contràriament als usos de l’època foren força favorables.
L’estudi del projecte fou complex i ple de problemes tècnics, sent necessària la construcció de nombrosos ponts canal i túnels per salvar l’orografia. Amb tot el principal problema no fou altre que el de trobar i transportar l’aigua necessària per omplir el seu traçat. Per resoldre-ho Riquet posa en pràctica un sistema de col·lecta conegut com la “rigole” que s’abastia de la zona muntanyenca de la Muntanya Negra i del llac de Saint Ferreol. Els sistema es composava de nombroses sèquies que alimentaven un gran dipòsit d’aigua de 6.500.000 m3. Aquesta quantitat excedia les necessitats del propi canal, permetent d’aquesta forma assegurar el subministrament d’aigua en els períodes de sequera.
Posteriorment a la seva inauguració el canal patí reformes degudes a les catàstrofes naturals. Desprès de dos-cents anys d’explotació el canal començà a patir la competència del transport en ferrocarril i més tard per carretera. La seva gestió fou presa a finals del S. XIX per l’Estat que desprès de molts intents durant la dècada 1970-80 el dedica únicament al turisme.
A parir de la seva posada en servei el canal es utilitzat pel transport de passatgers i correu. Els vaixells eren propulsats per cavalls a través dels camins de sirga. Durant l’edat d’or del canal alguns vaixells incloïen salons de primera classe. El viatge entre Toulouse i Sète durava uns quatre dies, temps que fou reduït a 32 hores l’any 1855 quan s’organitzà un relleu de cavalleries cada 10 quilòmetres. Aquesta força animal suposà durant la major part de la història l’element vital de l’explotació del canals, és fàcil d’entendre si tenim en compte que un cavall adult pot estirar de fins a 120 vegades el seu pes quan la càrrega sura sobre l’aigua. La substitució de la tracció animal pels motors es produí a la dècada 1930-40.
Actualment el Canal de Midi s’utilitza pel turisme, l’esbarjo i fins i tot com a vivenda. L’estat francès n’és el propietari i la esta gestionat per l’entitat pública Voies Navegables de France. el canal registra la cinquena part del turisme fluvial francès amb un perfil d’un 80% d’estrangers. Una resclosa com la de Fonsénares pot ser creuada per uns 10.000 vaixells en un any.
Entre les activitats lligades al canal hi trobem:
. Vaixells que naveguen entre l’Atlàntic i el Mediterrani.
. Turisme fluvial sobre vaixells de lloguer o vaixells-restaurant.
. El rem en zones urbanes.
. El cicloturisme i el senderisme.
. A les zones urbanes moltes gavarres han estat reconvertides en vivendes familiars, sales d’espectacles, comerços, sales d’exposició,...
Característiques:
· El Canals de Midi recorre 241 quilòmetres entre Marseillan i Toulouse.
· Fou considerada la major obra del segle XVII
· El seu calat mitjà és de 2 m i la seva amplada de 20 m en superfície i de 11 m en fons.
· El seu punt més alt es troba a 189 m sobre el nivell del mar a Seuil de Nourouze, on creua la divisòria d’aigües entre les conques atlàntica i mediterrània.
· Actualment hi ha al voltant de 60.000 arbres plantats a les vores del canal que donen ombra als camins de sirga i eviten la evaporació excessiva.
· Té un total de 53 rescloses, 126 ponts, 7 ponts canal i 6 preses.
· Està considerat Patrimoni de la Humanitat des de 1996.
Traducció per JSG de http://es.wikipedia.org/wiki/Canal_del_Midi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada