Llançà, un model de trobada?

Per endavant la més sincera felicitació dels socis i sòcies de La Mar d’Amics al Club Nàutic de Llançà, que des del moment de la acollida fins a la informació del dia desprès a Internet demostrà una organització potent i cooperativa. Amb una felicitació expressa a tota la marineria del club per la seva amabilitat i a la Colla del Ranxo pel seu dinar. Concentrar vint i una barques és disposar d’una bona capacitat de convocatòria. La presència de barques de la Catalunya Nord, tot i la seva proximitat, és d’agrair. Veure navegar els vells sardinals coloristes sempre és un espectacle. Les trobades serveixen per tornar a veure els amics. Sobretot desprès de la pausa del mes d’agost.

Arribar, aparellar, esmorzar (molt bé, cal dir-ho), navegar, dinar (també molt bé), desaparellar i marxar. Aquest esquema de trobada senzilla funciona millor, és una opinió generalitzada entre els participants de la nostra entitat, que aquell que obliga a mantenir-se en una vila aliena fins a l’hora de sopar, retornant a casa de matinada. Amb tot, la quantitat de trobades que s’organitzen anualment fan un calendari molt atapeït. Evidentment tothom és lliure de triar-ne una o altra per anar-hi. Però la nostra flota tradicional no és gaire ampla. A ningú que organitza una trobada li hauria d’agradar trobar-se amb només tres o quatre barques pròpies el dia assenyalat. I generalment totes les entitats agraeixen la seva presència. En el futur s’ hauria d’anar cap a trobades bianuals,concentracions o altra tipus d’activitats anuals en diferents platges o ports. Ser capaços de sumar esforços per a organitzar un o dos events a l’any donaria molt més ressò a les associacions patrimonials marítimes. Potser és aquí on la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim hauria d’esmerçar el seu treball: aconseguir que les diferents entitats del nostre litoral siguin capaces de posar en segon terme el seu protagonisme, la “seva” trobada, per col·laborar (treball, barques, exposicions, contactes,...) en la organització d’una festa que tingui els elements necessaris per aconseguir un ressò mediàtic important.

Potser, per no deixar l’estiu buit d’activitats que omplin el “antic” calendari de trobades, caldria o es podrien muntar una o dues navegacions de dos, tres o quatre dies (aprofitant algun pont) que portés la flota d’un port a un altra, d’una vila a una altra, d’una platja a una altra. L’experiència de La Mar d’Amics i dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell en la Navegació d’Embarcacions Tradicionals pel Riu Ebre de l’any 2005 pot servir de referent organitzatiu. La presència de 15, 20 o més embarcacions amb aparell tradicional en un port, platja o badia és notable. Aquesta és una bona tarja de presentació davant de les administracions local, comarcal, autonòmica i fins i tot estatal si som capaços de fer aquesta navegació transfronterera. Pels participants seria una bona ocasió de gaudir d’una navegació veritable: amb un punt de sortida i un d’arribada. La resta de les persones gaudirien amb l’espectacle, la fotografia, o per què no? Amb la possibilitat de navegar en els bastigis més grans en les diferents etapes.

Salut!

Imatge facil·litada per la web del Club Nàutic Llançà.

Els Raiers de Coll de Nargó.

Una delegació de La Mar d’Amics va desplaçar-se fins la medieval vila de Coll de Nargó amb motiu de la seva Festa dels Raiers que de forma anual té lloc el segon dissabte d’agost. Amb motiu de la Tertúlia Marinera del mes de febrer ens visitaren l’Emili i l’Anna de l’Associació de Raiers de Coll de Nargó. En ella ens explicaren què era i quin eren els objectius de la seva activitat. Desprès de veure els vídeos i les imatges que ens presentaven i d’atendre les seves explicacions adquirírem el compromís de conèixer la seva festa en directe.

La Festa del Raiers vol rememorar l’ofici del mateix nom ja extingit -en fa tant sols uns setanta anys-, consistent en transportar pel riu els tronc de fusta des dels Pirineus fins a viles com Balaguer, Lleida o Tortosa. És un exemple de la navegació tradicional fluvial més primitiva. La construcció dels rais, un cop tallats i barranquejats els troncs des de la muntanya, es duia a terme a la vora del riu. Allà eren lligats mitjançant les retortes (lligades) fetes amb branques de bedoll prèviament humitejades per immersió en el propi riu. Cada tres o quatre rais eren lligats per formar-ne un de més gran que pogués ser conduït a través del riu per dos homes: un davanter i un cuer. Aquests amb l’ajuda de dos “rems” aconseguien dur el rai per les zones amb més calat del riu, evitant roques i sorrals. Feina dura on les hagi, les travesses duraven entre quatre o quinze dies d’acord amb la vila de destí de la comanda de fusta. El retorn calia fer-lo “espardenyant” (és a dir, gastant la sola de les espardenyes, a peu), o en el millors dels casos en carro si hi havia pressa per fer un nou viatge. El període de treball es veia reduït a la primavera per les diferències del cabdal d’aigua que ocupava la llera del riu Segre.

Enguany un soci de La Mar d’Amics tingué l’honor d’ocupar l’únic lloc per a convidat que té un rai. Fou en Xavier Ros, el qual manifestava en desembarcar a la vora del riu que havia estat una experiència inoblidable. Cal destacar també la gran acollida de l’Associació dels Raiers de Coll de Nargó a La Mar d’Amics. Un cop acabat el descens, al vespre, gaudírem tots plegats d’una botifarrada a la Plaça de la Vila, acompanyada posteriorment d’un divertit -i desafinat- “CantaRai”, un kareoke lliure on els més joves deixaven anar uns fantàstic esgarips que allunyaren de ben segur la fauna de la comarca uns quants quilòmetres. Tot plegat entre gresca i companyonia. Ben segur que hi tornarem!

Salut!

Josep López de Lerma i l’Elvira de Palamós.

El prop passat dissabte 9 d’agost en Josep López de Lerma , exvicepresident del Congrés dels Diputats entre 1993 i 2004 en representació de CiU, actualment retirat de la política activa treballa com a advocat dirigint la delegació gironina del prestigiós bufet de Roca i Junyent, publicava el següent article en el Diari de Girona.

-------

L’”ELVIRA” DE PALAMÓS.
L’articulista parla de l’entitat La Mar d’Amics, que fomenta la recuperació del patrimoni marítim català.

Ha estat en Josep Vicente, antic alcalde de Sant Feliu de Guíxols i brillant col·laborador del setmanari Àncora de la mateixa ciutat, qui em posà sobre la pista de l’entitat La Mar d’Amics, amb seu a Palamós, la vila que si bé en un passat estigué sota domini dels benedictins guixolencs, el temps i els reis li donaren carta d’autonomia fins a configurar-se com a nucli important de població i activitat marinera.

De fet, avui és l’únic port comercial del litoral gironí i, en la cursa corresponent, tocà i enfonsà les aspiracions de qui fou senyor feudal seu.

El nom de l’entitat palamosina és un encert meravellós. Ho diu tot sense dir gaire res. Es tracta doncs, d’una associació dedicada a la recuperació del patrimoni marítim dels Països Catalans i a la difusió de la navegació tradicional -vela, rem, motor-.

Entre les seves finalitats es troba la recuperació i conservació d’embarcacions, com ara l’Elvira, la formació en tècniques tradicionals de navegació, l’organització d’activitats lúdicofestives, la col·laboració i establiment de vincles amb altres entitats similars en els seus objectius i, quelcom important! la conscienciació de la societat civil que el mar és important, que la seva història és tant important com la del mateix ésser humà i que la navegació ha estat útil per guanyar-se la vida, primer, i per enllaçar civilitzacions, desprès. Que val la pena lluitar per la seva permanència.

Palamós ha sabut encapçalar un reguitzell d’organismes i d’activitats lligades a al Mediterrània. D’iniciatives n’hi ha hagut, i nombroses, al llarg de la Costa Brava en favor de la història marinera de la mateixa, dels seus vaixells tradicionals, de la importància de la mar per cisellar la personalitat de les seves viles i de les ciutats i per recuperar o enfortir tradicions marineres.

Tanmateix Palamós ha sabut erigir-se, sigil·losament, en pal de paller de totes elles donant-los ubicació, organització i permanència a l’ombra d’una magnífica badia, d’un port comercial que ha derrotat Blanes i Sant Feliu de Guíxols per aquest ordre fins a obtenir-ne una singularitat i de dos ports esportius de primer nivell. L’existència i el fer de La Mar d’Amics subratlla aquesta incontestable realitat. L’associació té la seva pàgina web, disposa d’un intens programa d’activitats que es programen d’any en any que inclou des de navegades socials a tertúlies, exposicions, participació en trobades, concursos d fotografia o difusió/formació de la navegació tradicional, per exemple.

En Jordi Salvador és el seu president i l’acompanyen en la gestió la Glòria Mauri, en Jordi Sanz i la Mireia Canalda. M’atreveixo a assenyalar dues fites importants assolides per aquesta entitat palamosina: una, la reconstrucció de l’Elvira; l’altra, la publicació del llibre Paraules de Mar. Ambdues posen de manifest que la recuperació del patrimoni marítim és polièdrica.

L’Elvira fou construïda l’any 1942 i destinada a ser embarcació de pesca d’encerclament. Com tantes altres coses a la vida, el temps i les persones, també l’anomenada modernitat l’abandonà.

La Mar d’Amics s’oposà que les seves costelles es podrissin a la platja fins a desaparèixer del tot i acordà la seva recuperació. La web de l’entitat ofereix excel·lents fotografies de la feinada portada a terme, dura i costosa, fins a poder allargassar la seva vida i tornar-la al seu lloc natural, el mar, on ara mateix s’hi troba posant proa a les seves onades. Paraules de Mar és un recull terminològic de navegació tradicional que abasta 1520 termes en català amb definició i equivalències.

El seu autor és en Jordi Salvador, que ha comptat amb la col·laboració de la Glòria Mauri, i el pròleg ha anat a cura d’en Joaquim Pla i Bartrina. Inclou un total de 374 fotografies originals en color de barques i vaixells qualificats com a patrimonials, és a dir, llops de mar amb molts anys a l’esquena que encara avui són capaços de navegar menats per mariners “vells i nouvinguts”, com es diu a la contraportada, que personalitzen relleus generacionals suaument portats a terme des de l’amor a la mar. El Termcat, centre de terminologia, i Caixa de Girona han donat suport a aquesta iniciativa del tot lloable.

Diu en Salvador, president de La Mar d’Amics, que la navegació tradicional no està bé de salut. No és una opinió o més; és una constatació. Però amb gent com la que integra aquesta dinàmica associació i amb gent que encapçala d’altres podem arribar a dir que existeix l’horitzó d’esperança. I això és prou important.

Josep López de Lerma. Advocat i exvicepresident del Congrés de Diputats.

Els nous velers comercials.

Ja fa uns anys que el projecte “Skysails” existeix. I potser gràcies a aquesta experimentació i als armadors pioners que han optat per una nova font energètica pel transport marítim ara en l’anomenada tercera crisi mundial del petroli aquest projecte comenci a ser rendible. Des de la desaparició del Cutters i grans velers el primer quart del segle XX tota la navegació comercial estava fonamentada en els grans motors que aconseguien moure grans càrregues a velocitats estables d’acord amb les condicions meteorològiques. Tant sols la industria militar havia provat amb èxit altres fonts d’energia com la perillosa nuclear. Però aquesta va quedar sota domini de les armades de les principals potències mundials no aplicant-se a usos civils. Les proves amb energies alternatives com la eòlica o la solar no han passat mai dels models prototip o de curtes sèries per a usos específics, com poden ser embarcacions per a curts trajectes de canvi de riba o d’ús en espais naturals protegits.

Avui llegint El Periòdico l’articulista Ramon Folch es fa ressò d’un nou vaixell de transport de contenidors, el Beluga Skysail. Aquest monstre dels oceans ha incorporat la darrera tecnologia en navegació assistida pel déu Eolo, l’SkySail. Es tracta d’un immens paracaigudes, un parapent, que a mode d’estel apareix, s’infla i captiu per una grossa corda d’uns 200 metres aprofita els corrents de vent per tibar endavant el vaixell. Un mecanisme electrònic és el responsable de mantenir el parapent en la posició adequada per aprofitar al màxim el vent. D’aquesta forma el vaixell és capaç d’estalviar fins a un 30 o 40% en el consum de gasoil. Aquest no és el primer vaixell que incorpora la tècnica, però potser és el primer d’aquestes dimensions. El que resulta curiós de la lectura de la pàgina web (www.skysails.info/ ) és que l’empresa fabricant i instal·ladora assegura que l’artefacte s’amortitza en només dos anys. Potser amb les noves tarifes energètiques fins i tot aquest període pot veure’s retallat.

Un amic pescador m’ha comentat que en el port de l’Escala hi ha una barca totalment nova que incorpora un arbre i una gran vela que usa per desplaçar-se fins els caladors. Encara no l’he vist. Em diuen que l’embarcació es veu estranya. Però tots els grans canvis són objecte de rebuig i mofa en els seus inicis. Els mateixos germans Lumière, inventors europeus del cinema, no donaven gaires expectatives al seu invent més enllà de les barraques de fira. Cent anys més tard aquelles cintes plenes d’imatges són un dels negocis més importants del planeta.

Els senyals d’un canvi propiciat per l’esgotament dels combustibles fòssils apareixen dia rere dia. Es parla de vehicles elèctrics, apareixen centrals fotovoltaiques en antics camps de conreu, el molins de vent sorgeixen de la terra com a gegants cervantins a les carenes de les serralades,... Si el segle XX fou el del gran salt tecnològic el present pot arribar a ser el del retorn a la natura. Esperem-ho!

Salut!