divendres, 18 de juliol de 2008

Brest



En una maratoniana singladura per ruta de divuit hores ahir férem cap a la nostra vila de Palamós. En tantes hores hi ha temps de pensar i de reflexionar. La Glòria, la Lluïsa, la Mònica, en Xavi i en Jordi hem viscut una experiència que trigarem anys a oblidar. Si fa poc més o menys un any el port de la nostra vila s’omplia amb unes imatges excepcionals amb la presència de una desena llarga de vaixells de la Tall Ships Race, el que hem vist a Brest és exponencialment suggeridor. Però a l’hora és un miratge. La imatge que vèiem sobre les aigües de la rada externa del port tot i ser de debò era la excepció que confirma la regla del mal estat del patrimoni marítim. Sí més no a la mediterrània. En podem salvar el mar del Nord, on els exemples de vaixells antics d’inicis del S. XX és encara notable. Països com Alemanya, Holanda, Bèlgica, França, Escòcia, Irlanda i França disposen d’una flota d’embarcacions de mesura mitjana i gran força important. Des d’embarcacions comercials que es dediquen al xàrter pel seu manteniment i “modus vivendi”, passant per les que són propietat de les entitats que es dediquen a la conservació patrimonial i acabant en les privades, barques de 8 a 10 metres en la seva majoria, totes elles mantenen viva la flama de la navegació tradicional enfront, o perquè no, al costat dels moderns creuers globalitzats - arreu són els mateixos models - amb els seus vells aparells i velams.

De la gran festa se’n poden treure diferents conclusions.

- La gran implicació de la vila tant a nivell econòmic com a nivell de voluntariat. Centenars, per no dir milers, de ciutadans i ciutadanes que estaven al servei de tripulacions, premsa, aparcaments, vials, etc. Cal dir que tots ells es mereixen un gran aplaudiment per la seva dedicació i zel. En veure’ls no podíem evitar la imatge dels voluntaris olímpics de Barcelona’92. Però l’esforç econòmic té les seves compensacions. Abans d’ahir, la televisió regional parlava de més de mig milió de visitants que havien passat per taquilla, i que repetien la seva visita durant més d’un dia. Aquest fet vol dir ocupació hotelera total en un radi d’uns 50 o 60 quilòmetres, saturació en la restauració fins al punt de tancar locals per manca de queviures, bon nivell de vendes en les botigues pròximes a la manifestació, etc.

- El marc on es fa la festa, la zona del port comercial i port vell, es posa totalment a disposició d’aquesta. Aquest fet no és senzill, ja que a l’interior de la zona tancada -l’accés a la festa era de pagament pel públic- hi conviuen empreses, botigues, hotels i vivendes. Però per altra banda els contraforts de la vila amb un fort desnivell sobre l’espai de la fira proporcionen un mirador que permet - a més de fotos magnífiques - admirar el conjunt de la festa amb una bona perspectiva. El mateix mirador s’omple cada nit de milers de vilatans que volen presenciar els castells de focs i les parades navals.

- En l’àmbit naval podem distingir diferents nivells. D’una banda pocs grans vaixells degut a la coincidència de dates amb la Tall Ships Race d’aquest any. La presència del gran vaixell rus de quatre pals “Krusenshtern”, el “Nircea” romanès o del “Cisne Blanco” brasiler, tots ells vaixells escola de la marina militar, eren les úniques excepcions. Per altra banda l’estol de goletes i bricbarques, superior a la seixantena. amb gran presència dels Països Baixos, Alemanya, Regne Unit o Suècia, a més de l’amfitriona França. Segueixen les barques de entre 15 i 25 metres típiques de la zona com els dundee, els llagosters, els quetxs,... I per acabar les petites flotes d’Irlanda, Vietnam, Croàcia, Suècia, Madagascar, Galícia, i de la costa mediterrània -allà anomenades Caramed (Caravana Mediterrània), que abastava barques de Catalunya, el Sud de França i Itàlia. En total prop d’un miler d’embarcacions inscrites i -exceptuant algunes absències conegudes com la de la “Felicitat” del Museu de la Pesca de la nostra vila- navegants per les aigües atlàntiques. Una bona mostra de la navegació tradicional d’arreu del món amb absències remarcables com la dels Estats Units, la Magrebí o la de Polinèsia per posar alguns exemples.

- La magnitud de la festa és potser un dels seus propis enemics. Una certa desatenció de les embarcacions més petites - ho hem patit en carn pròpia- es fa palesa en aspectes tant sensibles com la restauració. En l’exèrcit de visitants del cap de setmana que s’allarga a dilluns per la Festa Nacional, fou del tot impossible aconseguir dinar o sopar en algun dels restaurants i carpes muntades per les delegacions estrangeres. Trobàrem a faltar un espai on seure i dinar o sopar les tripulacions de les flotes més petites reservat a aquestes. És cert que és difícil de fer feliç a tothom, però aquest ha estat potser un dels punts febles de tant magna organització.

- La durada de la festa, una setmana, es fa llarga. Si més no per les petites embarcacions amb un radi de navegació més curt. S’arriba a fer reiterativa la navegació del “vire-vire” i en les sortides a l’exterior de la rada el temps i l’onatge produïts per les embarcacions de suport suposen un problema.

La conclusió de tot plegat és que Brest és un esdeveniment important i necessari per mantenir l’esperit de la navegació tradicional. Les embarcacions petites serveixen per fer créixer el nombre total de vaixells inscrits, però no és una festa per elles. El comentari unànime de la nostra delegació és que seria preferible de participar en un vaixell més gran per tal de poder fer la vida a bord i en els molls, intercanviant experiències, festa, gastronomia, vi i tot allò que calgui amb les embarcacions amb qui et trobes abarloat. Potser d’aquesta forma una setmana de “trobada” es faria menys llarga. Amb tot, ens acomiadàrem amb un “au revoir” l’any 2012.

Salut!