dilluns, 31 de desembre del 2007

Velles tècniques per a una bella barca.




Dins el procès de restauració de l'Elvira, La Mar d'Amics s'ha propossat emprar al màxim aquells materials i tècniques tradicionals dels que en són coneixedors. En primer lloc, calafatar amb estopa, com sempre s'ha fet. Les mans d'en Ricardo Canalda i del jove Xavi Ros, unes més expertes que altres, han iniciat la llarga tasca de calafatar. L'estopa entra cop a cop entre els medisos de les taules a força de braç i maça i dels ferros sàviament manipulats. Però un cop dins aquesta estopa cal cobrir-la amb un màstec adequat. Ara és el temps de les resines epoxi, de les silicones especials,... però la nostra bella Elvira es mereix un material del seu temps. Un màstec fabricat amb Mini de plom i blanc nevin. La tècnica de preparació, com gairebé tot l'antic, és senzilla. Afegim pols de blanc nevin poc a poc al mini de plom fins a aconseguir la textura desitjada. Desprès una rasqueta ens ajudarà a possar el màstec sobre els medisos. Un cop sec simplement caldrà polir-la fins el punt que creiem convenient.

En segon lloc les pintures. Quan a qualsevol botiga de nàutica trobem un bon nombre de marques, majoritariament per a embarcacions de resina o metàl·liques. Poques, o cap, en trobem d'especifiques per a fusta. L'experiència prèvia de molts dels socis i sòcies aquí ha tingut un pes específic important. Pintures que cauren al cap de pocs mesos de ser aplicades, colors que deixen, sospirs davant un pot de “Faro Verde”, la legendària pintura a base d'oli de llinosa. Tot plegat ha fet que la prova pagues la pena. Color principal del buc: el blau marí.
Fabricació artesanal de pintura a l'oli: 1 litre d'oli de llinosa amb secant, 1 kg de blau Montserrat (el que feien servir les nostres mares per a blanquejar la roba, es troba a les drogueries). En una gaveta, s'hi aboca un grapat de pigment (blau montserrat) i s'hi va afegint poc a poc i barrejant amb un pinzell l'oli de llinosa. Comprovem la barreja per provar l'opacitat del color. I a pintar. Evidentment en farem dues capes, no cal fer-lo molt espès. Els altres colors els experimentarem més endavant.

31/12/07 Bon any 2008!

diumenge, 23 de desembre del 2007

BONES FESTES A TOTHOM!


El bon Abraham Cresques dibuixà en el seu Atlas de 1375 aquesta magnífica Rosa dels Vents que serví per orientar els navegants de fa més de sis segles. L'estel és un símbol d'aquestes festes i la Rosa dels Vents de la nostra afició, el mar. Els socis i les sòcies de La Mar d'Amics - Associació per la Difusió de la Navegació Tradicional i la Recuperació del Patrimoni Marítim de Palamós us desitgen els millors vents i les aigues calmes per la singladura del 2008 (i no del 1376 com es veu a l'imatge) i sobretot AMOR, PAU I SALUT.


Veredicte del Jurat del 1r Concurs Social de Fotografia de LMA.












Veredicte del Jurat del 1r Concurs Social de Fotografia de La Mar d'Amics.

De sorpresa pot qualificar-se el veredicte que havia de proclamar el guanyador del 1r Concurs Social de Fotografia de LMA. Durant les postres del Sopar de Nadal el nostre President a llegit el resultat de les votacions començant per la tercera classificada, desprès els segons i finalment, i aquesta ha estat la notícia de la nit pel primer premi “ex-aequo” per a un total de cinc participant que han obtingut un total d'onze punts cadascun d'ells: Maite Espí, Pilar Roig, Quim Bosch, Lluïsa Obrador i el propi President, Jordi Salvador.

Davant aquesta situació i donat que tant sols hi havia disponible un regal pel millor classificat, s'ha procedit a sortejar-lo entre aquests. El premi, un marc de fotografies digital, ha anat a parar finalment a mans de la Lluïsa Obrador. En la sobretaula posterior s'han comentat les fotografies participants i les correccions a fer en properes edicions d'aquest concurs.

En la seva primera edició han participant nou concursants i quaranta-cinc fotografies. Totes elles relacionades amb la mar i les activitats que en ella o prop d'ella s'hi desenvolupen. Bona part de les fotografies presentades, premiades o no, constituiran la base fotogràfica del fons permanent d'exposició de l'entitat amb caràcter representatiu en Trobades, Diades, Fires, etc...

A la sortida del Sopar de Nadal, els companys que hi han participat s'han acomiadat desitjant-se mútuament Bones Festes, i citant-se pel Vermut d'Any Nou al punt del migdia del u de gener de 2008.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Artícle publicat a la Revista Es Còdol de Calella de Palafrugell.

Text de l'article publicat a la darrera edició de la Revista Es Còdol.

Treballem plegats.

Un dia de tardor, aviat farà un any. A bord de la “Pepeta”, amb la vela plena d’un garbí mandrós navegant cap a les Formigues. En Pere de Prada ens convidava a participar en una trobada “informal” a la platja del Port Bo a mitjans de gener. En aquell moment, poques setmanes desprès del brogit de trobades de vela llatina que hi ha durant l’estiu arreu de la costa catalana, reconec que em feu una certa mandra. Però es tractava d’una festa espontània. Una mena de costellada en versió marinera. M’atrapà. No era el primer cop que l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell i La Mar d’Amics – Associació per la Difusió de la Navegació Tradicional i la Recuperació del Patrimoni Marítim, de Palamós (renoi qui nom més llarg!) uníem esforços per una acció comuna. Només cal remuntar fins el 2005 per recordar la Navegació amb Embarcacions Tradicionals pel Ebre. Una activitat organitzada en petit comitè. Però que acabà aplegant fins a disset embarcacions de tots els mars que envolten la península. Fou aquella setmana santa. Un estol de barques tradicionals tornaren a navegar entre Xerta i la desembocadura. Els riberencs vells sentiren enyorança. Un aprenentatge improvisat de navegació fluvial. Unes imatges de difícil reproducció. Caldrà tornar-hi, nosaltres o d’altres. Una experiència inoblidable per aquells que decidiren aventurar-se a avarar i aparellar a l’aigua dolça i nuclear del gran riu de les terres tarragonines.

Però tornem a la navegada. Aquella conversa fou transmesa a la resta de socis i sòcies de La Mar d’Amics. Contràriament a altres propostes la resposta fou excel·lent. De fet, a la gent que ens agrada el mar, el període no estival és una pausa excessivament llarga. Quan les minves de gener, les navegacions són plàcides. Si no fa fred, sublims. Un dels èxits de la nostra entitat ha estat la convocatòria mensual a navegar. Ni el fred, ni els núvols, ni la mandra ens amarren a port. Tant sols els déus atmosfèrics quan s’enutgen ho aconsegueixen. Així doncs, la flota palamosina posava rumb al Port Bo a les nou del matí del dia triat. Ni un bri de vent per hissar les veles. Fou una travessa sorollosa. Els motors en marxa. Llàstima. Els corns sonaren en tombar Cap Roig. A quarts d’onze les proes ja mandrejaven a la sorra de Calella, al costat de les seves companyes. La “Felipana” ens mantingué ocupats fins l’hora de dinar. Mentrestant altres preparaven el brou en els fogons arrecerats de la brisa. El perfum de les cassoles s’escampà fins les arcades de la plaça. Fou una estampa ben curiosa veure una trentena de persones menjant asseguts a la sorra, cantant i rient. Davant, la platja del Port Bo plena de bots, pals i antenes. Era ben bé una imatge d’un temps pròximament llunyà. Una anormalitat positiva que hauríem d’ésser capaços de consolidar. Al vespre la gent de Calella acomiadà la flota de la veïna Palamós. L’estampa s’havia fos.

Quedàrem tant satisfets del encontre que no en teníem prou de tornar a Calella amb les nostres barques a la Trobada anual. Motiu pel que proposàrem de completar l’activitat de les barques. Una demostració de Jocs Tradicionals Mariners de la nostra vila ompliria el moment que la platja es buidés de barques. No fou senzill, muntar un pal enseuat. No ho és de senzill. Els reptes ens agraden. Aquell dia, quan a les campanes sonà el migdia i la flota es feu a la mar, iniciàrem els jocs. Poc ens pensàvem que aquelles persones arribades sobre la sorra per gaudir del sol i del mar, tinguessin tantes ganes de gresca. Els jocs eren vells, antics. Els participants eren joves, moderns. Fins a tres quarts d’hora es mantingué la bandera a l’extrem del pal enseuat. La cua no s’acabava mai. Tot seguit la natació amb ombrel·les, i l’estirada de cordes guanyada per l’equip de les dones. O la rememoració de la cacera dels ànecs pels més menuts. No sé qui s’ho va passar millor, els calellencs participant-hi o nosaltres fent-los participar. Ho recordarem força temps. Muntar el jocs tradicionals en una localització tant bella com el mollet serà difícil de superar.

La col·laboració entre entitats forma part d’allò que avui se’n diu: transversalitat. Dir que la unió fa la força és una asseveració gastada, vella, desfasada per molts, però no errònia. Les associacions dedicades al Patrimoni Marítim al nostre país, el petit, són poques, no passen la vintena. Les persones que formen part de cadascuna també són poques, difícilment passen de la cinquantena. I, finalment, de persones que “treballem” per defensar i difondre aquest Patrimoni dubto que passem d’un centenar. Per això la unió fa la força. No ens amoïnem per veure cares repetides en actes arreu del país. Les cares noves són les importants. Aquelles que són capaces d’acostar-se a aquest àmbit. Aquell home o dona, noi o noia, nen o nena, que queda hipnotitzat mirant un veler antic del moll estant. És aquell o aquella qui ha de disposar de la possibilitat de pujar-hi, de gaudir-lo, de enamorar-se de les fustes velles, de l’olor de la brea o del cànem. Vaixells per admirar, per fotografiar, per ésser pintats. Vaixells per navegar, per educar, per compartir, per experimentar. Vaixells per estimar. Sinó, ens espera tant sols allò que ja tenim: badies, cales i ports plens de llanxes i iots. Curses improvisades per arribar a les Medes en deu minuts. El mar com a sinònim d’una llibertat mal interpretada. Un mar on tot s’hi val. A ells la costa urbanitzada i degradada ja els hi està bé. Simplement, no la miren. A nosaltres no, evidentment. El futur de la nostra Costa Brava depèn de tothom, de les velles barques tradicionals també.
Jordi Salvador

dilluns, 10 de desembre del 2007

Progressos a l’Elvira.


Fa més d’un mes que hi treballem els caps de setmana bàsicament. La bodega és ben neta, amb una mà de mini de plom barrejat amb oli de llinosa per “alimentar” la fusta, i és gairebé a punt de pintura. A la coberta s’estan acabant de canviar les taules que calia. La part inferior de popa és la que va més avançada, el color cru ja l’ha envaït en una primera capa. Fins i tot una part interior de l’orla és apunt per rebre la primera mà del seu color definitiu, que ja podem veure en una mostra. Ara que semblen haver-se acabat les feines més “molestes” els participants en els treballs estan de millor humor. Hi fa també el dinar a bord, el cafè en fer-se fosc, les granotes del “chapapote” que usem i un munt de bromes, acudits i altres converses. Sense aquest ambient seria difícil de fer caminar endavant un projecte com aquest.

Ens han arribar noves mans. Gent nova que ens han conegut a traves d’Internet. Gent que ha estat capaç d’engrescar-se. I encara no són socis i sòcies! Fet que porta a la següent pregunta: On són els associats que encara no han, ni tant sols, visitat l’Elvira? És a bord, tot treballant, on es couen les idees i els projectes de futur de la nostra entitat. Com un fòrum obert on tothom hi aporta el que sap o aprèn ràpidament: el fuster toca fustes, el mecànic el motor, l’informàtic l’escombra, el metge el rodet de pintura, la mestra la rasqueta, l’artista el cremador. Quan no fem uns transvestismes encara més divertits.

L’Elvira va prenent forma. La seva cirurgia d’estètica sembla que no hi deixarà cap mena de cicatriu. La seva imatge final és encara un misteri per desvelar. Els cirurgians precisen el consell d’una gurú que ha de visitar el vaixell. Serà a partir de llavors que seria bo que les “ments pensants” de l’entitat: professors, arquitectes, llicenciats, arqueòlegs, capitans, etc... definissin el projecte definitiu, tant pel que fa a l’aspecte com al us que en farem. JS