dimarts, 18 de desembre del 2007

Artícle publicat a la Revista Es Còdol de Calella de Palafrugell.

Text de l'article publicat a la darrera edició de la Revista Es Còdol.

Treballem plegats.

Un dia de tardor, aviat farà un any. A bord de la “Pepeta”, amb la vela plena d’un garbí mandrós navegant cap a les Formigues. En Pere de Prada ens convidava a participar en una trobada “informal” a la platja del Port Bo a mitjans de gener. En aquell moment, poques setmanes desprès del brogit de trobades de vela llatina que hi ha durant l’estiu arreu de la costa catalana, reconec que em feu una certa mandra. Però es tractava d’una festa espontània. Una mena de costellada en versió marinera. M’atrapà. No era el primer cop que l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell i La Mar d’Amics – Associació per la Difusió de la Navegació Tradicional i la Recuperació del Patrimoni Marítim, de Palamós (renoi qui nom més llarg!) uníem esforços per una acció comuna. Només cal remuntar fins el 2005 per recordar la Navegació amb Embarcacions Tradicionals pel Ebre. Una activitat organitzada en petit comitè. Però que acabà aplegant fins a disset embarcacions de tots els mars que envolten la península. Fou aquella setmana santa. Un estol de barques tradicionals tornaren a navegar entre Xerta i la desembocadura. Els riberencs vells sentiren enyorança. Un aprenentatge improvisat de navegació fluvial. Unes imatges de difícil reproducció. Caldrà tornar-hi, nosaltres o d’altres. Una experiència inoblidable per aquells que decidiren aventurar-se a avarar i aparellar a l’aigua dolça i nuclear del gran riu de les terres tarragonines.

Però tornem a la navegada. Aquella conversa fou transmesa a la resta de socis i sòcies de La Mar d’Amics. Contràriament a altres propostes la resposta fou excel·lent. De fet, a la gent que ens agrada el mar, el període no estival és una pausa excessivament llarga. Quan les minves de gener, les navegacions són plàcides. Si no fa fred, sublims. Un dels èxits de la nostra entitat ha estat la convocatòria mensual a navegar. Ni el fred, ni els núvols, ni la mandra ens amarren a port. Tant sols els déus atmosfèrics quan s’enutgen ho aconsegueixen. Així doncs, la flota palamosina posava rumb al Port Bo a les nou del matí del dia triat. Ni un bri de vent per hissar les veles. Fou una travessa sorollosa. Els motors en marxa. Llàstima. Els corns sonaren en tombar Cap Roig. A quarts d’onze les proes ja mandrejaven a la sorra de Calella, al costat de les seves companyes. La “Felipana” ens mantingué ocupats fins l’hora de dinar. Mentrestant altres preparaven el brou en els fogons arrecerats de la brisa. El perfum de les cassoles s’escampà fins les arcades de la plaça. Fou una estampa ben curiosa veure una trentena de persones menjant asseguts a la sorra, cantant i rient. Davant, la platja del Port Bo plena de bots, pals i antenes. Era ben bé una imatge d’un temps pròximament llunyà. Una anormalitat positiva que hauríem d’ésser capaços de consolidar. Al vespre la gent de Calella acomiadà la flota de la veïna Palamós. L’estampa s’havia fos.

Quedàrem tant satisfets del encontre que no en teníem prou de tornar a Calella amb les nostres barques a la Trobada anual. Motiu pel que proposàrem de completar l’activitat de les barques. Una demostració de Jocs Tradicionals Mariners de la nostra vila ompliria el moment que la platja es buidés de barques. No fou senzill, muntar un pal enseuat. No ho és de senzill. Els reptes ens agraden. Aquell dia, quan a les campanes sonà el migdia i la flota es feu a la mar, iniciàrem els jocs. Poc ens pensàvem que aquelles persones arribades sobre la sorra per gaudir del sol i del mar, tinguessin tantes ganes de gresca. Els jocs eren vells, antics. Els participants eren joves, moderns. Fins a tres quarts d’hora es mantingué la bandera a l’extrem del pal enseuat. La cua no s’acabava mai. Tot seguit la natació amb ombrel·les, i l’estirada de cordes guanyada per l’equip de les dones. O la rememoració de la cacera dels ànecs pels més menuts. No sé qui s’ho va passar millor, els calellencs participant-hi o nosaltres fent-los participar. Ho recordarem força temps. Muntar el jocs tradicionals en una localització tant bella com el mollet serà difícil de superar.

La col·laboració entre entitats forma part d’allò que avui se’n diu: transversalitat. Dir que la unió fa la força és una asseveració gastada, vella, desfasada per molts, però no errònia. Les associacions dedicades al Patrimoni Marítim al nostre país, el petit, són poques, no passen la vintena. Les persones que formen part de cadascuna també són poques, difícilment passen de la cinquantena. I, finalment, de persones que “treballem” per defensar i difondre aquest Patrimoni dubto que passem d’un centenar. Per això la unió fa la força. No ens amoïnem per veure cares repetides en actes arreu del país. Les cares noves són les importants. Aquelles que són capaces d’acostar-se a aquest àmbit. Aquell home o dona, noi o noia, nen o nena, que queda hipnotitzat mirant un veler antic del moll estant. És aquell o aquella qui ha de disposar de la possibilitat de pujar-hi, de gaudir-lo, de enamorar-se de les fustes velles, de l’olor de la brea o del cànem. Vaixells per admirar, per fotografiar, per ésser pintats. Vaixells per navegar, per educar, per compartir, per experimentar. Vaixells per estimar. Sinó, ens espera tant sols allò que ja tenim: badies, cales i ports plens de llanxes i iots. Curses improvisades per arribar a les Medes en deu minuts. El mar com a sinònim d’una llibertat mal interpretada. Un mar on tot s’hi val. A ells la costa urbanitzada i degradada ja els hi està bé. Simplement, no la miren. A nosaltres no, evidentment. El futur de la nostra Costa Brava depèn de tothom, de les velles barques tradicionals també.
Jordi Salvador