Durant dues dècades el moviment nascut a partir de les trobades de vela llatina ha permès que gràcies a l’esperit de molts particulars s’hagin anat recuperant les barques i vaixells que romanien vius a la nostra costa. Han estat les iniciatives privades, que no les associacions, qui han fet aquest treball. Amb alguna excepció - és el cas de Bricbarca i A Tot Drap - els bastiments romanen propietat d’armadors particulars que les usen bàsicament durant els mesos estivals. Ara sembla que aquesta etapa ha acabat. En els dos darrers anys s’ha produït una davallada de participants en les trobades que es programen periòdicament cada estiu. S’han provat nous formats, com la navegada amb motiu del centenari de la Costa Brava, però la tendència no canvia. Mantenir una barca antiga de fusta costa molts diners. Mantenir un amarrador durant tot l’any costa una fortuna només accessible a molts pocs. El rendiment, nombre de cops que realment s’aprofita l’embarcació cada any, és molt baix, i les persones -més en èpoques de crisi - finalment decideixen mirar cap un altra costat. D’altra banda els projectes professionals lligats a aquest món passen moments molt difícils, tant per motius econòmics com per motius administratius, emmallats entre diferents lleis, reglaments i administracions.
Tenint com a premissa, per una banda, el fet de ser un nouvingut en l’àmbit de la navegació tradicional, si més no, davant de les diferents patums que en ella s’hi mouen; i per altra banda, militar actualment en els diferents estaments associatius que la pretenen encaminar cap a un futur incert. La visió de la situació actual de tot el moviment associatiu que gira entorn la navegació tradicional i la conservació i recuperació del patrimoni marítim és globalment pessimista.
Quan fa més d’un any que l’Estrop, entitat que d’alguna forma coordinava les diferents associacions del litoral gironí, es troba en una situació d’hibernació sense una data clara de reanimació. Reduïda a una trobada trimestral amb excusa gastronòmica que ha estat capaç de convocar a més persones en un any que les reunions de la seva junta directiva en el darrer lustre. En les quals es parla molt i es defineix poc, essent per tant del tot poc operatives. No passant de ser l’excusa per no donar sepultura a una entitat històrica pels seus objectius que es malmeté, com moltes d’altres, quan el seu principal impulsor deixà pas a una renovació ben guanyada. Per un altra costat trobem la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial (FCCPMF). Nascuda fa cinc anys amb l’afany de sumar els esforços de les disset associacions repartides pel territori català. Aquesta no ha estat capaç de federar més enllà de set entitats, quedant doncs en absoluta minoria i totalment desautoritzada de portes enfora com a representant d’aquest grup tant disgregat d’individus preocupats per un fet cultural com és el patrimoni marítim. Cal analitzar en profunditat quines han estat les causes d’aquesta disgregació i diversitat d’interessos que no han permès aquesta unitat i recerca d’objectius comuns. De fet sembla que en ambdós casos el problema principal ha estat el lideratge. En el primer cas, la personalitat d’en Joaquim Pla i la seva capacitat engrescadora per tirar endavant projectes, conjuntament amb un treball personal rigorós i, sobretot, constant, el feu motor d’una sèrie d’activitats que encara molts recorden amb certa nostàlgia. La seva successió no ha estat senzilla. En un primer moment, desprès de la dimissió fou el vicepresident qui se’n feu càrrec. Però és de tothom ben sabut que les responsabilitats mal o gens acceptades no comporten sinó ineficàcia i refredament. La presidència de l’Estrop és finalment assumida per en Miquel Martí, director del Museu de la Pesca de Palamós entre altres càrrecs. L’accepta com a mal menor davant la dissolució de l’entitat. Per tant com a pedaç a una situació que sembla irreversible. Els darrers anys, abans de la hibernació actual, l’entitat passa per uns moments d’inactivitat total tret de les reglamentàries assemblees. Es manté doncs aquesta associació d’associacions de forma nominal per un esdevenir més pròsper i potser, perquè ningú està decidit a administrar-li el verí final per la seva eutanàsia.
El cas de la Federació és diferent. Neix amb un esperit fort. Dins la emblemàtica bodega de la barca de mitjana Sant Ramon. Des de la seva fundació es pretenen esmenar errors com el de la personalització, de manera que els representants a la junta directiva són dues persones de cada entitat, que poden ser canviades des de la pròpia associació sense que això afecti al funcionament de la federació. La bona idea no passa d’aquí com es demostrà en pocs mesos. Idees grandiloqüents fora de la capacitat econòmica de l’entitat la deixaren en una situació crítica, desprès de la qual hagueren de passar dos anys fins al seu restabliment, però no sense seqüeles. Amb tot la realitat fou que tant en una entitat com a l’altra es repetien els rostres. La federació està fent coses, és cert. La presència de la Mostra de Marina Tradicional dels darrers tres anys dins el Saló Nàutic Internacional de Barcelona és un exemple. Ara bé, en aquest cas no es pot obviar el treball personal -tornem als personalismes- del Josep Anton Trepat, qui amb molt de treball ha negociat anys rere any aquesta participació. Que una federació catalana tingui problemes per aconseguir cobrir els torns de presència en un estand durant nou dies entre els centenars de socis i sòcies és una símptoma de malaltia. En una reunió recent es ressaltà la realitat de què bona part del moviment associatiu patrimonial marítim del nostre país funciona només com les aus migratòries: a l’estiu. A tot estirar entre la setmana santa i mitjans de setembre. Aquesta realitat és només truncada per tres associacions que mantenen una programació d’activitats durant els dotze mesos de l’any. Davant aquesta realitat una de les tasques de la federació hauria de ser el recolzament ple a aquestes activitats a través d’una informació directa a la resta d’individus que es mouen per les mateixes aficions i interessos. Quan no, aprofitar les inèrcies i programar-ne d’altres, sense grans dispendis com xerrades, conferències, tertúlies, projeccions, etc., en aquelles poblacions que no gaudeixen d’entitats “vives” durant la tardor i l’hivern. Però lluny d’aquestes activitats senzilles, a l’abast i divulgadores tendents, entre altres coses, a augmentar la base social de les diferents entitats, dins de la Federació encara es parla de construir rèpliques de vaixells i de grans obres. Somniar és gratis. Però la realitat de la societat on ens trobem passa indestriablement pels diners. Per aconseguir-los cal treballar i guanyar-ne, perquè te’ls donin cal negociar, i per negociar cal disposar de quelcom per bescanviar. En el nostre cas, de primer cal sumar els esforços de tot un col·lectiu, ara disgregat, per arribar a ser realment representatius. Desprès caldrà fer-nos visibles, arribar a ser un agent social amb capacitat de mobilització -pacífica, no pot ser d’altra forma - per fer arribar la nostra veu a les administracions corresponents. Abans de negociar i de reclamar cal ser capaç de subvertir els papers dels interlocutors per entendre i arribar a conèixer l’antagonista. Heu parat a meditar sobre que pensa un càrrec polític amb capacitat per distribuir subvencions i ajuts quan arriba un representant d’un col·lectiu tant petit com el nostre per important que sigui el nostre treball cultural. Els col·leccionistes de xapes de taps de cava poden representar per l’administració un grup - de votants, estem en democràcia - molt més important que els nostàlgics armadors i tripulants de tota la flota de vela llatina de Catalunya per posar un exemple. Per tant, quina capacitat d’acció té actualment la federació si a nivell econòmic no disposa de recursos propis i a nivell polític no té cap pes? L’amic Quico Despuig feu un comentari que potser passà desapercebut en la darrera reunió de la federació: “Cal recomençar el treball des de baix, ho férem des de dalt i vàrem equivocar-nos”. Una reflexió tardana però encertada a la que caldria acollir-se si volem que plegats la navegació tradicional a Catalunya tingui alguna mena de futur.JSG
Fotografia de la Festa de la Sal de l'Escala - 2009. Glòria Mauri.
