«—Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és l´animal que crida
quan té la carn consumida,
i quan és viu no diu res?
—Jo no som tan innocent
com vós vos deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar,
p´es cul li heu de dar vent
com si l’haguéssiu d’inflar.»
(Endevinalla mallorquina)
ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B.
Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1976.
La utilització dels cargols de mar gegants –és a dir, de dimensions grosses– com a instruments musicals ha provocat en el nostre idioma que se’ls donés el nom d’un altre objecte d’origen aterrat també utilitzat com a instrument de música i de so similar. Es tracta del corn, paraula que ve del llatí cornu, que vol dir banya, i el seu ús remot com a instrument musical no solament ha servit per batejar el seu homònim marítim sinó també a una extensa família d’instruments de vent –corneta, cornetí, cornet–- i tota la gamma que en anglès porta el horn com a sufix, que compren un grup prou nombrós.La trompa és l´instrument de música derivat i sonorament més pròxim del corn, en la nostra llengua pren el nom, segons sembla del grec strombos, corn marí.L’strombos és el cargol de mar tan prodigat en la mitologia clàssica pel seu ús com a instrument bufat per tritons i sirenes tants cops representats en gravats i pintures. Segurament per això la variant de molusc més usat com a corn és anomenat triton nodiferus o charonia nodifera.
El corn marí és un instrument modelat per la mare natura i lleugerament manipulat per l’home. Per això, és un instrument sense edat, perquè mai s’ha deixat de construir i d’utilitzar amb finalitats diverses. El corn marí és, a més, un instrument ben especial perquè es fa sonar bufant-lo com aeròfon de broc. És un instrument usat arreu del món, utilitzat tant pel seu so voluminós i potent com a estri de comunicació i senyals, com també amb funcions màgiques i religioses.Als Països Catalans també se’ns mostra en usos específics, no solament, com es podria pensar, per la gent de mar. L’antiguitat de la seva utilització és palesa en expressions arcaiques de la llengua i les seves consuetuds:
- Tocar el corn era una metàfora de marxar d´un lloc.
- El So de Corn era un dret en virtut del qual el senyor obligava el vassalls a tocar el corn al castell sempre que fos necessari.
- Està lligat també de temps antic al món , es coneix l’ús que en feien els pastors del Pallars Sobirà per aplegar el bestiar.
- En activitats de la pagesia també hi era present com a element d´avís o reunió en la sega, verema o en feines boscanes com els carboners.
- Al segle XVI era usat per la convocatòria de sometents a través d’una cadena de corns allà on no arribava el so de les campanes.
De l´ús del corn entre mariners i pescadors com a estri comunicador . S’usava tant com a senyal d’avis per comunicar als palers de les platges la proximitat d’una barca que anava a varar a la sorra, i també com a cortesia o salutació entre embarcacions. La seva importància en segles passats fa que a Còrsegael corn marí ha esdevingut un símbol nacional.
Un altre ús cerimonial és el relacionat amb la mainada per preparar l´arribada dels Reis d´Orient juntament amb efectes pirotècnics. Amades en fa esment en el Costumari com una activitat espontània de la mainada al Maresme. El so profund, llunyà i misteriós dels corns omplia de frisança la canalla amb els fanalets a la mà per la imminència de l´arribada dels Mags.
Es tracta doncs d’un element del nostre patrimoni marítim íntimament lligat al fet de la navegació. Per aquest motiu esdevé el símbol de la ruta marítima “100 anys navegant per la Costa Brava”, on podrà ser escoltat en mar a la sortida de cadascuna de les etapes, i en terra a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Més informació i programa a http://www.lamardamics.org/.
Basat en un text d’en Xavier Orriols i Sendra i revisat per JSG
