dimarts, 15 de gener de 2008

Investiguem... l'Elvira.



El prop passat dia 2 de gener quatre socis i sòcies es desplaçaren a l'Ametlla de Mar, lloc on es construí l'Elvira fa seixanta cinc anys. L'objectiu: treball de camp amb persones que tinguessin una relació directa amb l'embarcació. Un cop allà es dirigirem a la Confraria de Pescadors, Fórem rebuts per en Ramon Margalef, treballador en les oficines i escriptor d'un llibre anomenat: “La Cala. Filla del Mar”. Ells els facilità les primeres informacions, extretes dels seu treball, i els permeté fotografiar imatges antigues del port de la Cala. A partir d'aquell moment les entrevistes s'enfilaren com un collaret. El company Ricardo Canalda havia anat a parlar mentrestant amb uns companys pescadors arran de moll. Pel seu compte compte cità en Josep Llambrich Gaseni, un pescador de vuitanta anys que coneixia els orígens de la nostra embarcació. Amb tot, aprofitaren per acostar-se a parlar amb Montserrat Jardí, filla del segon propietari de l'embarcació, tal i com els havien indicat des de la Confraria. La dona, sorpresa per la comissió de La Mar d'Amics, els explicà tot el que ella recordava i els convidà a parlar amb el seu pare i amb el seu oncle, l'Emeterio i en Pepo Jardí.

De tornada a port, en Josep Llambrich els esperava. Ell els explicà els orígens de l'Elvira i la situació de la pesca en els primers moments posteriors a la Guerra Civil. En Josep explicà, entre altres coses, com les barques de pesca armaren arbres, antenes i veles llatines per poder pescar durant uns mesos per manca de gasoil. Totes les barques, excepte una, foren transformades en vaques per anar a l'arrossegament. La vela llatina els permetia maniobrar gairebé en qualsevol direcció. Cal tenir en compte que parlem de 1939-1940, i que els mariners i pescadors estaven habituats encara a anar a la vela.

Havent dinat s'acostaren al domicili d'en Emeterio Jardí. Foren rebuts per la seva esposa que els demanà paciència per entendre al seu marit, operat d'un càncer de coll. Ell els rebé al menjador. Aquest estava presidit per una gran fotografia en blanc i negre de... l'Elvira. El seu amor per aquella barca era patent en cadascun dels seus comentaris. Tot i els anys passats, i l'edat del seu antic armador, les dades eren expressades amb una inesperada exactitud. Recordava que n'havia pagat en el moment de la compra. La gran pesquera d'onze tones de sardines. La presó per pescar amb explosius. El seu pare al timó. I a banda de tots aqueslls records, aquella família facilità allò que no esperaven, una col·lecció de fotografies del vaixell de diferents èpoques. Evidentment, totes elles foren copiades fotogràficament. En sortir d'aquella casa, tots foren unànimes en els comentaris: Quant d'amor traspuaven aquella parella per una embarcació.

El següent pas fou visitar les drassanes dels descendents del mestre d'aixa de l'Elvira. Situades en el mateix port, prop del Club Nàutic. Els rebé en Ricardo Gaseni, net de Juan Gaseni Casanovas. Desprès de superar la sorpresa de la visita, explicà el lloc exacte de construcció de l'Elvira. També, a preguntes d'en Ricardo, el tipus de fusta d'olivera que usaven, i usen, per la construcció de vaixells. I els sorprengué dient-los que ell conservava la maqueta (mitja barca) original de l'Elvira, afegint que no els la regalaria, però que els enviaria una foto d'aquesta.
Desprès d'aquesta entrevista, la comissió girà cua cap a Palamós. Tenien el disc dur personal ple de dades, les gravacions d'àudio i vídeo, i un munt de fotografies per investigar i datar. No calgué posar la ràdio en les més de tres hores de viatge. Encara provaren de visitar les drassanes de Castelldefels on es reformà la barca en la dècada dels anys 70 del segle passat. Era tancada. Però, sota la pluja, en el port d'aquella vila descobriren un fantàstic bergantí-goleta: el Mercedes. Més fotos.

Ara resta la feina silenciosa. Datar fotografies. Transcriure entrevistes. Redactar informes.
Salut!