L’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols signava el setembre de 2008 el conveni de cessió de la barca d’encerclament “ELVIRA” (1942) que havia recuperat l’Associació per la difusió de la navegació tradicional i la recuperació del patrimoni marítim – La Mar d’Amics de Palamós. Aquesta barca ha estat amarrada durant mesos al costat de la grua del port guixolenc sense continuar-se, per part de l’administració local, els treballs necessaris pel seu manteniment i finalització de la seva restauració. Finalment, s’enfonsà. Ara es troba “aparcada” en el solar habilitat entre la Carretera de Sant Pol i la de Palamós. El següent article, en una personificació del vaixell, ens explica el seu estat.
S.O.S de l'Elvira.
  |
| L'Elvira actualment (2011) i en el moment de la seva avarada (2008) desprès dels treballs de recuperació fets per La Mar d'Amics |
Em dic Elvira i sóc una barca de fusta de pesca d’encerclament de l’any 1942. Fa uns dies que ja no suro. Vaig ofegar-me a les tranquil•les aigües del port de Sant Feliu de Guíxols sense que ningú en tingués cura. Ara, desprès d’estrènyer-me amb unes cintes al voltant del meu malmès buc, m’han deixat en terra. Sento dir que m’han “aparcat” en un solar. Tinc el folre de fusta molt espatllat i algun forat. A la meva popa hi tinc una companya que no passa el mateix fred que jo. Ella roman tapada amb una lona i té un rètol que explica que l’estan restaurant. Estic molt trista. Recordo aquells dies que la gent de La Mar d’Amics de Palamós es trobaven per treballar en mi. Foren mesos d’esforç i treball comú. Repararen totes les meves juntes, canviaren trossos de fusta fets malbé, construïren un pont nou, i em pintaren d’uns colors vius i alegres, que ara, dos anys més tard només conserven un somriure d’aquelles riallades.
Les circumstàncies feren que l’ Associació La Mar d’Amics em donessin a l’Ajuntament de Sant Feliu per acabar la meva recuperació i esdevenir un vaixell cultural. Tots aquells projectes de passejar infants, d’explicar com havia treballat pescant durant tants anys, de mostrar aquesta meravella de litoral que tant bé conec, de participar en festes i trobades semblen haver-se esvaït. Tant de bo encara romangués en mans d’aquells que tant m’estimaven. M’he estat dos anys amarrat en diferents ports, mentre les meves fustes s’assecaven, rebia cops d’altres vaixells que tenien la sort de navegar. Dos anys sense que ningú em poses les mans a sobre per acaronar-me, per somniar en futures singladures, mirar-me l’oli o posar en marxa el meu cor d’acer i fer girar la meva gran hèlix.
En lloc de dur-me a la drassana, a l’escar m’han “amarrat” en un aparcament de cotxes. Jo encara tinc ganes de tornar en mar. la meva situació és desesperada, per això un faig arribar aquest S.O.S.
L’Elvira de Palamós. 1942.
2 comentaris:
Mala peça al teler, companys. El que passarà a partir d'ara ja ho sabem tots: una llarga i lenta agonia fins a la destrucció definitiva de l'embarcació.
Hi hauria d'haver una mena d'eutanàsia per a vaixells; algun sistema que permetés, a les embarcacions ferides de mort, dona'ls-hi un final digne. Potser pequem de "romàntics" en atorgar una ànima als vaixells, que fa que, un cop acabada la seva vida útil, siguem incapaçasos de desballestar-los, com fem amb altres màquines i aparells. Penso que potser seria millor això que veure com es podreixen al sol.
En fi, és una pena que no s'hagi pogut trobar un nou ús per l'Elvira, que li hagués permès navegar molts anys més.
Salutacions.
Pobre Elvira,mentre va durar va esser molt bonic.Com anaba lloint dia a dia!!
Ja se sap,tot alló que el mar conserva,sempre ho va embejant el sol. . .i com els vells pescadors pasará avall i sols en quedará el record de les seves pesqueres.Es una trista realitat. . .
Publica un comentari a l'entrada