dilluns, 2 de maig del 2011

Dia del mestre d'aixa i altres reflexions.

La barca Esteban fou donada a l’associació La Mar d’Amics pocs dies desprès del temporal de Sant Esteve de l’any 2008. Fou necessària una reparació de fortuna i l’esforç d’anar traient l’aigua del company Ricardo Canalda durant el seu trasllat des de la barraca de la Cala Canyer on era, fins al varador de l’entitat al port palamosí. La barca, en molt mal estat, en molt poc temps es deteriorà irremeiablement.

El cas de l'"ESTEBAN" reflexa que a dia d'avui l'associació no disposa ni dels mitjans, ni els coneixements tècnics ni el compromís social per dur a terme cap restauració. Per tant el varador s'hauria de tractar com un lloc de reparació i no de restauració, almenys pel que respecte a acollir barques orfes. 



 
Tots estem en condicions d'avaluar els factors d'aquesta fallida. Aquests factors ens influeixen tant a petita o com gran escala.

A petita escala, és a dir la realitat del nostre varador considero que es tradueix en la limitació dels recursos humans i tècnics per restaurar barques. Restaurar una barca significa fer una avaluació, planificació i una posterior acció. Per una banda, els mitjans tècnics s'han solucionat al varador amb la compra del generador. En canvi, en el meu cas, després de dos anys, la limitació dels meus coneixements tècnics em fa evolucionar a ritme lent. "Sa Lluça" encara es troba en cures intensives, somio en que la podré reanimar. Després de varis intents en la restauració d’alguna de les part de la barca em vaig veure obligat a: primer que en Tino de Palamós em fes la roda i després a portar "Sa LLuça" a les drassanes d’en Quico Despuig perquè arreglessin part del bastiment, col.locar la roda, arreglar una part de la coberta, de l’orla,... i encara ara em queden dos problemes per resoldre: quilla, escues i una part de l’orla. Tot i el cost que em genera aquestes reparacions vaig assolint petits passos i desitjo si no empitjoren més les coses acabar la barca l'any que ve. I és que la crisis també ha arribat al varador. Tornant a la realitat del varador considero que si bé encara resten barques de fusta navegant, existeixen dos tipus de barques. Les barques reacratives i les professionals, per tant, dos maneres de fer i de ser en el món de la reparació, restauració i construcció. La nostra realitat malauradament ens situa en el món de les recreatives i en aquest país hem de pagar una taxa afegida en quant a la reparació, restauració o construcció. Sovint aquesta taxa és molt elevada pel propi desconeixement del medi. Així doncs, els que encara somiem en aprendre una petitíssima part d'aquest ofici, el que ens queda és fer un aprenentatge autodidacta. Per mi un referent és en Ben amb la “Onawind blue”. Es pot seguir en el seu blog http://theinvisibleworkshop.blogspot.com/

A gran escala, trobo que els pilars que sostenen el patrimoni marítim-històric són els vaixells, els varadors, les associacions, fundacions, museus, ... i l'eix per on es deriven aquests fonaments passa per l'ofici del mestre d’ aixa. En el nostre país crec que l’ofici es troba en perill d'extinció i és que avui dia la indústria de la fusta no dóna els rendiments de fa unes dècades. Així moltes vegades són els mateixos armadors amb nissagues de tradició els qui s'encarreguen de fer-se les seves pròpies reparacions i quan són estrictament necessàries acaben fent les reparacions en els varadors o amb l'ajut de professionals. Les barques institucionals són les que disposen d'un estatus més elevat, si més no disposen d’un organisme que les representa i les manté. Per tant aquestes poden perdurar en el temps encara que siguin com a museus mòbils. Per altra banda ens trobem amb els grans velers clàssics, gairabé centenaris. Generalment són armadors privats que juguen a un altre nivell, sense problemes econòmics per la seva supervivència. Tots i cadascun d’aquests vaixells necessiten crear-se un estatus, és a dir que la gent parli d’ells, que es conegui la seva història. Aquest estatus s’aconsegueix sobretot participant en regates, tall ships, trobades, festes mariners... Afortunadament aquests últims anys s’està fent un esforç per recuperar-la, si més no per mantenir-la, això es tradueix en que aquesta tradició es manté viva. No ens hem d’oblidar dels casos com el varador de “Nereo” o el varador “Do Astillero” a Galicia que es troben en un punt delicat en la seva existència. I és ampliament conegut que molts projectes s’han perdut al llarg d’aquesta singladura, ja sigui per manca de recolzament instucional, problemes financers, etc. Escoles de mestres d’aixa, vaixells, varadors,... res d’això no és fàcil si no hi ha un suport per part de l’administració.

Així doncs, si la continuïtat per perdurar el patrimoni marítim passa per conservar la nostra tradició, potser s’hauria de començar pel seu reconeixement. Vull dir que la figura del mestre d’aixa, com a eix fonamental, hauria de tenir la seva festa popular i el seu dia en el calendari, per tot el que ha representat per la marina catalana de tots els temps.

Gabi,   
Soci de La Mar d'Amics.

4 comentaris:

Miguel ha dit...

Pot ser... Per que no el fem nosaltres mateixos... "El dia del mestre d'aixa"... Un bon motiu per una diada. Si el prepares, m'apunto, i poso part del "Sarao".
Seria una bona festa, i es podrien portar convidats d'altres llocs... Inclus una mena d'intercanvi, en el que es parlesin de tecniques diferents... Fa temps que aixo fa falta. De vegades no mes seguir amb els ulls com un bon profesional treballa amb un tros de fusta, et don mes que cent dies de fer serradures pel teu comte.
No mes farien falta un parell de profesionals. (Pot ser, un d'aqui, i unaltre de fora... Per tenir mes dades)i un grapat de plantilles, o temes per desenvolupar... Donaria per un bon caap de setmana, amb "Classes magistrals)obertes a qui vulgues... (O a qui pagues una cantitat simbolica... diguem per pagar la fusta, i un parell de nits d'hotel per el o els mestres)... Se que m'embalo. (Com sempre, pero em sembla que has tingut una idea genial, i poc corrent.
Miquel Melero

Florentina ha dit...

Flor
jo també m'apunto, Gabi y Miguel.
Tinc confiança amb el mestre Alfonso, dels astilleros Nereo i potser cuan acabin del sarao que tenen en l'administració, podríen donar-nos un cop de má. Només ho hem de parlar...

ha estat una idea genial, Gabi. i m'agradará compartir aquesta tasca amb tots dos, ja ho sabeu.

www.agoranauta.com ha dit...

El ofici de mestre d'aixa és mil.lenari, un fet que ho demostra són “els barcos de los petroglifos de Oia”. Aquestes pintures rupestres gravades sobre la pedra es van trobar a Galicia. Segons Antonio de la Peña y Costas Goberna, autors del llibre “Los barcos de los petroglifos de Oia, asseguren que: “Podemos afirmar, basándonos en las velas, el mástil y los cabos que los tres barcos representados en los petroglifos de Oia siguen el modelo de las embarcaciones mediterráneas de hace más de 3.000 años”. Per tant és una dada més que certifica que la navegació ha estat present mentre faltaren llocs per conquerir i llocs per comercialitzar: Ibers, Fenicis, grecs, romans,... i es clar la figura del mestre d’aixa és fonamental per aquesta revolució mil.lenària.


Proposo fer un esbós d’un manifest en reconeixement de l’ofici de “mestre d’aixa/carpintero de ribera”. Aquest manifest es podria enviar als bloggeros per difondre´l als seus seguidors, utilitzar la red facebookiana per difondre’l arreu i finalment si això tingués èxit enviar-ho a les escoles taller, mestres d'aixa, associacions, federacions, institucions,... La finalitat de la difusió del manifest podria esdevenir el principi d’una trobada.

www.agoranauta.com ha dit...

Hola, El Museu de la pesca de Palamós pertany forma part de la xarxa de l’Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya. Així com el Museu de la Mediterrànea (Torroella de Montgrí) i el MARAM (Centre d'interpretació del peix a l'Escala). Aquesta xarxa per a la recerca etnològica treballa per la documentació, recerca i analisis de d'activiatats, oficis cadasquna especialitzada en la seva àrea.
El Museu de la pesca de Palamós fa uns dos anys va presentar una exposició entorn a l'ofici del mestre d'aixa i l'any passat varen editat el monogràfic dels mestres d'aixa de la costa brava.
Aquestes treballs de recerca i documentació entenc que entren en la línea del reconeixement del mestre d'aixa com a patrimoni etnologic. Per la meva part continuaré indagant per veure si davant aquesta feina nosaltres com a entitat podem fer quelcom.